R1. Tram 3. Manresa – Navarcles | 11,8 km, 3 h 50′

El lloc apareix documentat des del segle X, oscil·lant entre el nom de Vilamajor, que apareix el 982, i el nom de Viladordis, que ho fa el 970. Entre 915 i 938 l’església ja consta com a filial de la seu de Manresa. En el subsol davant de l’església hi ha una necròpolisalt medieval, tombes antropomorfes, situada sobre les restes d’una possible vil·la romanovisigòtica.L’església original era una construcció del segle IX, va ser destruïda el 999, quan les forces d’al-Mansur arrasaren l’església de Manresa fins als fonaments, i va ser tornada a destruir el 1114 arran de la devastació que sofrí el Bages arran d’una incursió d’un exèrcit almoràvit. Els orígens del santuari actual els trobaríem entre els segles XII i XIII. A cavall dels segles XV i XVI, es va traslladar la porta d’entrada cap a l’actual façana principal i es va erigir el campanar.

La imatge de la Mare de Déu de La Salut, és una talla de fusta gòtica del segle XIV. Des de la seva fundació, La Salut ha estat un indret freqüentat per peregrinacions, aplecs i trobades. El títol de la Salut, al santuari, va ser posterior al segle XVII fruit de les processons en què es demanava la salut, a causa de les pestes.

L’any 1522 Sant Ignasi va passar a Manresa onze mesos i durant l’estada que va realitzar a la ciutat anava freqüentment al santuari a resar i a demanar caritat a la Casa de les Marcetes, una casa que es troba a prop de l’església, on hi residien els que exercien el patronat i cuidaven l’església abans que hi hagués un mossèn resident. Sant Ignasi es va convertir en un gran devot. Actualment a l’entrada del santuari hi ha una pedra que recorda el lloc on s’agenollava per resar, la pedra conté la inscripció “Any 15 22 JHS Padre de S Ignasi“.

El Llobregat es divideix en tres saltants: Els Tres Salts, l’un al costat de l’altre, on delimita entre els termes municipals de Sant Fruitós de Bages, a la riba dreta, i Talamanca a l’esquerra. A la riba creixen salzes blancs, àlbers i pollancres. En les èpoques de pluges importants, quan es produeix una crescuda del riu, Els Tres Salts es converteixen en una única cascada.

La roca dels Tres Salts és una calcària d’origen marí rica en fòssils en la qual es distingeixen dos nivells diferents: el superior que és dur i compacte, i el de sota que és menys resistent per la seva estructura nodulosa; d’aquí ve que es formin balmes al peu del saltant, quan aquestes cavitats s’esfondren el runam caigut se l’enduu el riu i el procés continua, fent retrocedir a poc a poc el salt, ho demostra la seva planta en forma de U. La roca dura de la llera està afectada per molts solcs, alguns profunds, orientats en la direcció del corrent. A vegades alguns còdols queden encallats en sots de la roca durant un temps, allí són moguts per la força de l’aigua, hi donen voltes i van colpejant el fons i les vores; amb el temps els sots inicials s’acaben convertint en unes cavitats arrodonides anomenades “marmites” de gegant.

Les tines dels Tres Salts, la casa de les Tines o les set tines de Talamanca és un conjunt format per set tines de pedra seca alineades i una barraca situat al municipi de Talamanca (Bages). Formaven conjunt amb unes altres sis tines, avui desaparegudes. Aquesta mena de construcció, molt utilitzada al llarg dels segles XVIII i XIX, es feia servir per transformar el most en vi a la mateixa vinya.

En aquella època, la vinya era un dels cultius més comuns a Catalunya. L’augment de població i el bon negoci que suposava l’exportació d’aiguardent cap al nord d’Europa i a Amèrica, va fer augmentar la plantació de raïm fins i tot en les zones on les terres eren més aspres i difícils de cultivar. Per facilitar-ne la feina i el transport, es van edificar les tines, amb l’objectiu de no haver de traginar el raïm fins els masos i poder treballar la fermentació del most al camp mateix. La construcció se situa pròxima a la desembocadura de la riera de Mura al riu Llobregat. Generalment estan a prop d’algun curs d’aigua per poder-les netejar a fons abans de trepitjar el raïm. Aquest es xafava dins la tina i es mantenia aïllat gràcies a les parets de pedra recobertes de ceràmica vidriada a l’interior. Aquestes construccions van anar caient en desús a partir del 1879, quan va arribar, a Catalunya, la fil·loxera.

El monestir benedictí de Sant Benet de Bages, situat al terme municipal de Sant Fruitós de Bages, és un dels conjunts monàstics de l’Edat Mitjana més ben conservats de Catalunya. El monestir fou fundat entre els anys 950 i 960 pel matrimoni Sal·la i Ricarda, vescomtes del Conflent. Sal·la posà el monestir sota la dependència directa de Sant Pere de Roma i disposà que els abats havien de ser escollits entre membres de la seva descendència. El 967 hi ha l’acta de fundació i la dotació del monestir, i es nomemà el primer abat conegut, Abbó. El 984 Adalbert, fillol del fill de Sal·la, va succeir a Abbó. La seva actuació va ser tan nefasta, que fou expulsat cap al 993. Li succeí un altre familiar, Seniofred, la gestió del qual tampoc no fou del gust dels monjos, tal com es reflecteix en un memorial que escriviren posteriorment.

El 972, mort Sal·la, es consagrà la primera església amb la presència del Comte Borrell de Barcelona i els bisbes de Vic, d’Urgell i de Barcelona. El 999 l’establiment va patir l’atac de les tropes d’Almansor. El 1002 es va escollir un nou abat, Ramió (1002-1032), triat pels monjos i sense la intervenció de la família dels fundadors. Entre els anys 1045 i 1074, Sant Benet va estar regit per l’abat Miró, germà de Ramon Berenguer I, Comte de Barcelona i de Girona. El 1075, a la mort de l’abat Miró, germà de Ramon Berenguer I, i com a conseqüència de la reforma eclesiàstica de Cluny, la situació canvia i Sant Benet fou unit al monestir de Sant Ponç de Tomeres (Erau, Llenguadoc-Rosselló). A la fi del segle XII es va recobrar la independència, l’abat Benet (1108-1152) fou triat entre els membres de la comunitat.

El 1114 l’establiment va patir una nova incursió islàmica, els efectes de la qual foren força greus, veient-se obligats a construir de nou l’església, l’actual, acabada cap al 1212. L’any 1348, durant la Pesta Negra, la comunitat va desaparèixer gairebé del tot. A mitjans del segle XVI, les dependències monàstiques es trobaven força deteriorades. El 1593 va perdre la seva independència i fou unit a Santa Maria de Montserrat, segons una butlla papal de Climent VIII.

El monestir va restar actiu fins a l’any 1835, quan va deixar de tenir comunitat arran de la desamortització de Mendizabal, i les propietats foren subhastades i el monestir fou venut a particulars. Actualment, és una propietat privada.