R0. Tram 13. Bruguera – Ribes de Freser | 6,7 km, 2 h

L’església parroquial de Santa Maria es troba documentada l’any 1035, que apareix com “Sancta Maria Ripensi”. És una església moderna, construïda entre el 1940 i el 1945, que va reemplaçar la que fou destruïda el 1936. De l’església romànica se’n conserven tres absis, restaurats, visibles a un dels costats de l’església i servint actualment com a capelles laterals d’aquesta. A l’interior podem contemplar la reproducció del famós Baldaquí de Ribes, una de les millors peces de la pintura sobre taula del segle XII català. La vall de Ribes ja és esmentada l’any 904, en un judici de reconeixement de propietats del monestir de Sant Joan de les Abadesses, on apareix la vila de “Stegale in valle Petrariense”. També els anys 918, 938 i 981 són esmentats en diversos documents de propietats situades “in valle Petrariense”. La denominació de “valle Petrariense” o “Petraria” coexistí amb la de “valle Ripparum”, que apareix ja en un document del 922, d’una compra de terres feta per l’abadessa Emma de Sant Joan de les Abadesses. El lloc de Ribes o “Ripas”, que el donà nom al “valle Riparum”, apareix l’any 966 en el testament de Sunifred, comte de Barcelona, el qual donà al monestir de Ripoll. L’any 982, en un precepte del rei franc Lotari a favor del monestir de Ripoll es confirma l’existència d’una certa ocupació humana de Ribes: “et in Ripas, casas, terras et vineas” (a Ribes, cases, terres i vinyes), possessió que és citada en el reconeixement de propietats fet pel papa Sergi IV a favor del monestir de Ripoll.

Cal Perramon és una masia i una capella del municipi de Ribes de Freser. La contracció de Pere Ramon originà el nom de Pererramon. Un temps fou la millor masia del poble, amb capella i moli blader (destinat al blat) i draper (destinat a batre i aparellar draps). Els edificis actuals daten del segle XVII. Les construccions s’aixequen al voltant de l’era a manera de recinte emmurallat al qual es penetra per un portal protegit per un aixopluc. Cal destacar la singular cabanya de pilars cilíndrics i l’eixida d’arcs rebaixats afegida al cos principal de l’edifici, de poca tradició en les construccions d’alta muntanya. Els propietaris de la casa Perramon varen fer construir els “Banys de Ribes” i l’hotel Montagut (inaugurat el 1868), situat, però, en el termini municipal de Campelles, al costat de la carretera de Puigcerdà, un luxós edifici que va tenir el seu màxim esplendor a finals dels segle XIX i començaments del XX. La capella, dedicada a Sant Esteve, pertany a l’església de Sant Feliu de Bruguera. A cal Perramon hi ha un des tres arbres declarats monumentals dins del terme municipal de Ribes de Freser: el roure Perramon. Els altres dos són el grèvol de Ventolà, un arbust, i el roure de Vilardell, del qual tan sols en queda la soca després del gener de 2009. El roure de Perramon es situat davant la masia Perramon; a la fitxa de la Generalitat diu que roure de Perramon està “decrèpit”.

Aquest castell es troba en un punt estratègic situat, en el moment que en comencem a tenir dades documentals, a la frontera entre el comtat de la Cerdanya i el de Besalú, dominant la via d’accés més directa a la vall cerdana. Els seus orígens són foscos. Si bé en els papers de Roc d’Olzinelles apareix un “Castro de Ripas” datat l’any 840, la inexistència del document i la poca precisió en la seva localització ens aconsellen d’avançar mig segle per tenir la certesa d’una primera menció documentada d’un castell de Ribes. Una de les primeres referències la tenim l’any 1035, en el testament del comte Guifré II de Cerdanya, en el qual deixà al seu fill Guillem les esglésies de Santa Maria de Ribes i Sant Martí de Campelles i la de la vila de Rus (Sant Vicenç de Rus).  La primera notícia relativa a l’existència d’un senyor al Castell de Ribes és de l’any 1140, quan Galceran de Sales prestà homenatge a Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, per “ipso castro de Ribes” i per totes les altres fortaleses que hi havia o que hi pogués haver a tota la vall. La unió dels comtats de Besalú i de Barcelona l’any 1111 comportà una pèrdua de la importància estratègica d’aquesta fortificació, en perdre el seu paper de fortalesa de frontera. Probablement aquesta és la causa que es tinguin poques dades del període immediatament posterior.