R1. Tram 8. Puig-reig – Gironella | 9,7 km, 2 h 35′

El terme de Puio Regis, dins el comtat de Berga, apareix esmentat el 974 i el castell, el 988. Les primeres referències escrites sobre el lloc de Puig-reig són del segle X, i més concretament la primera, és l’acta de consagració de l’església del castell de Puig-reig, dedicada a Sant Martí, de l’any 907.

Mas Periques. El 1187 el vescomte de Berguedà, en el seu testament, deixà a l’orde dels Templers el Castell de Puig-reig. Durant la primera meitat del segle XIII l’orde consolidà el seu domini a l’entorn de Puig-reig mitjançant més donacions, compres, servituds, etc.  Així Puig-reig va esdevenir la Comanda (institució encarregada de rebre les rendes i tributs i distribuir-los) que administrarà tot el patrimoni de l’orde al Berguedà i a la Cerdanya. Fou una comanda rural important i va caldre construir un nou edifici fortificat adient a la gran explotació agropecuària dels monjos-cavallers: fou l’edifici conegut avui amb el nom de mas Periques. Fou aleshores quan s’abandonà l’antic castell feudal de Puig-reig que no s’adequava a les necessitats dels frares templers. Des de l’any 1212 és documentat el Mas de Sant Julià (avui conegut com a Mas Periques) sobre el qual a finals del segle XIII, l’orde militar dels Templers, senyors del castell i terme de Puig-reig, iniciaren la construcció de la seva granja-convent. A la banda nord hi ha la capella de la Mare de Déu del Carme, d’origen romànic, antigament dedicada a Sant Julià.

La dissolució de l’orde el 1312 (segle XIV), va impedir que la construcció es pogués acabar totalment i funcionés com a centre agrícola i ramader de la Comanda de Puig-reig. Amb la dissolució, una part important del patrimoni de l’ordre militar dels Templers passà a mans de l’orde militar dels Hospitalers. Sota el domini dels Hospitalers fou residència temporal dels membres de l’orde i al segle XVII encara funcionava com a masia. L’any 1721 el mas Periques encara era citat com “Mas Sant Julià, vuy lo mas Periques“.

Pont de Periques, de pedra amb quatre arcs. És una construcció patrocinada pels Templers. Fou bastit a finals del segle XIII i o començaments del segle XIV sobre el Llobregat i comunicava la riba esquerra amb el sector de Merlès i les Serres de Biure, i més concretament el Castell de Puig-Reig i la granja-convent que els Templers varen bastir sobre un petit penyal que domina el riu i el castell. L’arcada més gran fou restaurada aplanant-la en el seu centre fer suavitzar els pendents traient-li amb aquest retoc gran part de la seva esveltesa.

Els orígens i l’aparició de la colònia de Cal Prat tenen com a protagonista la figura de Teodor Prat, un industrial de Sallent (Bages) que comprà, l’any 1870, els terrenys on a continuació construí una fàbrica de filats i teixits de cotó. Cal Prat tenia baixador propi del tren Manresa-Berga des de 1885.

El nom del Guixaró és documentat des del segle XVII i prové de la masia la Casa Gran del Guixaró, que llavors tenia el nom de Casamitjana. La pubilla d’aquesta masia es va casar amb Francesc Guixaró i a partir del 1627 la casa de pagès es va conèixer tant amb el nom de Casamitjana com amb el del Guixaró, fins que acabà imposant-se aquest darrer nom. Esteve Comelles i Cluet, de Berga, va fundar una colònia en aquest indret l’any 1879.

Viladomiu Vell. Situada a la plana de Sant Marc, va comptar de seguida amb tots els elements característics d’una colònia desenvolupada: la fàbrica i els edificis industrials annexos, els habitatges per als treballadors, els serveis, la torre de l’amo i l’església.

Viladomiu Nou esdevé una colònia independent de Viladomiu Vell el 1897, quan els hereus de Tomàs Viladomiu, els germans Josep i Jacint Viladomiu, es parteixen l’herència i finalitza l’estatut de colònia. A partir d’aquest moment l’enclavament de Clau de Sant Marc es coneix com a Viladomiu Nou.

Els Bassacs, que provenien de Prats de Lluçanès, apareixen documentats a Gironella des de l’any 1717, poc després del final de la Guerra de Successió i de la instauració del Decret de Nova Planta, que abolí les constitucions i institucions catalanes. L’any 1861, el matrimoni format per Joan Teixidor Ballús i Raimunda Bassacs s’instal·là a Gironella i compraren els terrenys on avui trobem la colònia.

Gironella (Gerundella), consta en el document de la consagració de la catedral d’Urgell, l’any 839, i també en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria d’Olvan, l’any 905. En aquest document Gironella figura com una de les dotacions que el bisbe d’Urgell donava a aquesta església. El terme incloïa diverses possessions dels barons de la Portella, cosa que fa pensar que de fet tot el lloc era vinculat a aquesta baronia. Un document del 1222 es considera com la primera referència a una comunitat plenament constituïda referida a Gironella.

El pont consta referenciat al segle XIV, sembla que a l’any 1369 s’estava construint segons consta en un llegat testamentari; en aquest moment estaria configurat per un pont de més curt recorregut facilitant salvar les aigües en l’extrem de llevant del riu, facilitant un pas des de la part baixa del carrer del pont vell fins la roca de mig del riu. Amb aquesta obra s’obrí un nou portal, el del pont, a les muralles de la vila, ja que permetia un accés més ràpid i millor al castell i al petit nucli urbà.

El pont travessa el Llobregat aprofitant una roca central del riu, on reposa, i dona accés al nucli antic de la vila. Abans de la construcció d’aquest pont, l’únic accés possible a la vila des de l’altra banda del Llobregat era el del pont romànic de Sant Marc, a cal Bassacs, conegut també com a pont del Diable. Amb aquesta obra s’obrí un nou portal, el del pont, a les muralles de la vila, ja que permetia un accés més ràpid i millor al castell i al petit nucli urbà.

Durant la dècada del 1950, el pont vell era un punt de pas per baixar al safareig que es va construir a la roca central del riu arran de la Industrialització. La riuada de 1982 malmeté considerablement el sector de ponent, que ja era refet del segle XVIII.

La primera referència coneguda sobre la parròquia de Gironella és en un document datat del 1118, que tracta sobre les desavinences per el delme de Gironella entre el capellà d’Olvan i el lloctinent dels senyors de la Baronia de Portella. L’església vella és documentada en un pergamí l’any 1222 i posteriorment en un altre del 1320. Durant el segle XIII hi ha diverses notícies documentals que testimonien l’existència de culte a Santa Eulàlia, però sense que hi hagi referències directes ni notícies que permetin identificar la seva ubicació. Alguns estudis plantegen que potser la primera església dedicada a Santa Eulàlia no ha arribat als nostres dies i que l’església que avui anomenem església vella de Santa Eulàlia és obra dels barons de Pinós, edificada la segona meitat del segle XIV, en un context d’esplendor econòmic, social i polític; a més coincideix amb la tipologia gòtica visible. Un document datat el 1552 fa referència documenta que es va fer una assemblea extraordinària a l’església de Santa Eulàlia, per part dels homes de la baronia de Gironella, que va ser presidida pel Sr. Galceran de Pinós i Cardona.

Amb el temps ha sofert moltes modificacions de les quals destaca la construcció de la torre campanar l’any 1445. Fou parroquial de Gironella fins a finals del s. XX, quan la vila va créixer i fou necessària la construcció de la nova església. Per poder pagar les obres de l’edifici nou, la parròquia l’any 1907 el va vendre a un veí de Gironella. Un cop dessacralitzat, l’edifici va ser adaptat per a l’ús civil i va sofrir una sèrie d’alteracions progressives que el van malmetre profundament. Finalment el 1972, el propietari la cedí a l’ajuntament que n’inicià la seva recuperació. 

Durant la restauració de l’església vella de Santa Eulàlia de Gironella s’hi va trobar restes ceràmiques de diferents èpoques, entre elles una d’ibèrica local i una de la mateixa època procedent del taller de Roses, datades les dues com a anteriors del segle III aC. Aquesta troballa demostra el poblament al municipi des de l’època de la protohistòria L’edifici ha acollit diverses activitats, com una indústria tèxtil, una fàbrica de fideus, un esbart, una cafeteria, etc.