R0. Tram 15. Queralbs – Santuari de Núria | 7,5 km, 3 h

Segons el folklorista Joan Amades, la tradició popular contava que un àngel parlava a Amadeu d’una «pedra blanca», que podria ser un megàlit o un menhir que antigament hi havia a la vall. Les creences populars precristianes afirmaven que les dones que hi fregaven el seu cos tenien assegurada la fertilitat. La tradició diu que la Creu d’en Riba va substituir la pedra, coneguda com «de Sant Gil», i que va passar a fer les funcions d’altar a la capella de Sant Gil. La gran afluència de parelles sense descendència va obligar a protegir la pedra amb un tancat. Aleshores va néixer el costum de ficar el cap a l’olla i tocar la campana de Sant Gil, costum que es manté fins als nostres dies a l’església del Santuari. És tradició que quan algú demana a la Mare de Déu de Núria el desig de tenir un fill, si aquest es concedeix i és nen se l’ha de batejar amb el nom de Gil i si és nena amb el nom de Núria. El pla on es troba la creu dona accés a la Vall de Núria que és documentada per primera vegada l’any 1087, com a vall de “Annuria”, quan el comte Guillem Ramon I de Cerdanya la cedí al monestir de Santa Maria de Ripoll a fi que hi pogués fer pasturar els seus ramats.

La font fou construïda l’any 1962 en homenatge al Dr. Ramon Bassols i Genís (Sabadell, 1919 – Badalona, 1959), metge i fundador dels Amics de Núria i de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Núria, tal com ens ho recorda una placa collada al mig del frontal. Es troba localitzada a l’entrada del pla del santuari de Núria, a l’esquerra del camí i a només 50 metres al sud de la capella de Sant Gil, del camí que baixa de la Creu d’en Riba, en una raconada que forma una placeta arranjada com a zona d’esbarjo, amb taules i bancs per fer-hi un mos.

Segons la tradició, Sant Gil, nascut a Atenes, abat benedictí i bisbe de Nimes, esculpí la imatge de la Mare de Déu, amb fusta de noguera, quan feia vida d’ermità a Núria entre els anys 700 i 703. Feia sonar la campana per convocar els pastors de l’entorn, que evangelitzava davant la creu que ell mateix havia esculpit, i també els distribuïa menjar que cuinava en una olla. Arran d’una persecució religiosa, Sant Gil fugí per sempre, després d’haver amagat la Creu, la Campana i l’Olla. L’any 1072, per inspiració divina, un home anomenat Amadeu va venir des de Dalmàcia a la recerca d’unes relíquies de Maria. Uns pastors que coneixien la tradició de Sant Gil el van ajudar a aixecar una modesta capella. L’any 1079, absent ja Amadeu, un brau va colpejar una paret, i va descobrir la imatge juntament amb la Creu, la Campana i l’Olla. Els pastors del Pirineu el tenen per patró i el primer dia de setembre en celebren la festivitat al santuari de Núria, amb una missa presidida pel Bisbe d’Urgell. També el tenien per advocat les mestresses de casa que es passaven les llargues vesprades d’hivern filant prop de la llar; el dia primer de setembre, creient que el sant en protegiria la feina, començaven a filar.

Durant l’edat mitjana, es va construir un hospital o alberg per allotjar als pelegrins. D’això en dona constància la butlla de l’any 1162, del papa Alexandre III, que parla d’una Domus Hospitalis S Mariae de Annúria, documentació on apareix per primer cop el nom Annuria, situada al costat de la capella, i també el mateix papa institueix el dia 8 de setembre com a dia de la Mare de Déu. La seva presència també podria ser justificada per la ruta transpirinenca que creuava l’indret de les Set Valls en aquest mateix any. El terratrèmol de Catalunya de 1428 va destruir la Domus Hospitalis i la capella. Es va fer una primera reconstrucció l’any 1449 i es va reconstruir per complet entre 1640 i 1648. Un inventari fet a Núria cap a l’any 1460 fa pensar que la normalitat fou restablerta i els pelegrins retornaren a Núria. El s. XVII coneix un impuls decisiu per les noves construccions a la Vall, com per exemple la construcció de l’ermita de Sant Gil el 1615. El 1639 s’inicia la construcció d’una nova capella d’estil barroc amb magnífic retaule, exvots i llànties d’argent, que s’inaugurà el 1642. L’any 1889 fou posada la primera pedra de l’actual santuari de la Vall de Núria, d’estil neogòtic. Durant l’any 1911 s’enderrocà l’església vella del segle XVII i s’inaugurà l’església actual. Poc després es va afegir l’hotel i es va emprendre la construcció de la resta del conjunt actual. A l’entorn del monestir es va iniciar la construcció del Via Crucis entre els anys 1915–1918, que culmina al puig de la coma del Clot, on s’erigeix un Sant Crist de gran vàlua artística i religiosa, obra que no s’acabaria fins a 1963, amb la inauguració de la XIV estació. Durant segles el santuari de Núria ha estat un important centre de pelegrinatge, i es conserva molt bé el famós i atractiu camí dels pelegrins, que hi mena des de Ribes de Freser i Queralbs. L’any 1931, a l’habitació número 202 de l’hotel, es va redactar el que seria l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que va quedar ratificat a les urnes el 2 d’agost de 1931 i aprovat per les Corts Generals el 9 de setembre de 1932. Per això es coneix com a «Estatut de Núria».