R0. Tram 03. Castellgalí – Manresa | 9,8 km, 3h

El nom de Manresa és segurament d’origen preromà, puix que el sufix -esa de Manresa o Minoresa és freqüent en noms ibèrics.  El document més vell que es coneix, certificant l’existència històrica de la ciutat i del nom, és el diploma reial del rei Odó, datat a Orleans (França) de l’any 889. La torre de Santa Caterina és un antiga fortificació que corona el turó de Santa Caterina, dins del terme de Manresa. Al segle XII, en aquest turó, les monges de Sant Agustí van fundar una església i un petit monestir dedicat a Sant Cristòfol, situats a prop del camí que anava cap a Igualada. Durant la guerra civil del 1461 al 1472, tant la capella com el convent van ser enderrocats i no va ser fins el 1502 que el Consell de la Ciutat va reedificar l’església, sense comunitat. Aquesta església tenia tres altars dedicats a Sant Nicolau, a Sant Cristòfol i el principal a Santa Caterina. A Manresa es considerava Sant Cristòfol com el protector de les malalties infeccioses i quan l’any 1508 hi va haver una epidèmia a la ciutat els Consellers van instaurar una processó votiva. Cada any es feia per la festa del sant una processó que anava des de la Seu a la capelleta de Sant Cristòfol pel Pont Vell i la Guia. Estava presidida pels quatre consellers amb les seves vestimentes oficials “gramallas de domás carmesí” acompanyats dels prohoms de la ciutat. Després de l’ofici i el sermó la processó tornava a ciutat per la creu del Coll Manresa, entrava pel portal de Sant Francesc i retornava a la Seu. El 1522 Ignasi de Loiola va arribar a Manresa des de Montserrat passant, segurament, per aquest indret. En la primera guerra carlina (1833-1840) va ser destruïda l’església de Santa Caterina i es va edificar l’actual torre circular de defensa, l’any 1836. Va coincidir en el temps amb l’ampliació del castell del Puigterrà que, malauradament, ha desaparegut. La situació geogràfica de la torre, amb la vall del Cardener i Manresa als peus, permet tenir una vista panoràmica de la ciutat i dels seus entorns.

El pont es deuria fer al pas del segle XIII al XIV, sobre un antic pont romànic del segle XII, del qual es veuen les bases en els fonaments de l’arc central. S’ha dit, sense cap versemblança que el pont romànic fou aixecat al lloc d’un antic pont romà del Baix Imperi, del qual hauria aprofitat els fonaments. És, en tot cas, el pont més antic de la ciutat, i és a partir del segle xiv, quan se’n fan d’altres, que comença a ser designat com a Pont Vell. Té la clàssica silueta d’esquena d’ase de molts ponts medievals, amb l’arc central més esvelt, de tradició romana, i els altres en degradació simètrica a cada banda. Està situat en un enclavament històric: una de les portes d’entrada a la ciutat, que uneix la part sud de la ciutat amb la zona de la Guia. S’anomena Pont Vell en contraposició amb el Pont Nou, que va ser construït amb posterioritat, el segle XIV. A prop del pont trobem una antiga creu de terme, la Creu de la Guia, anomenada també la creu del Pont Vell, que apareix consignada per primer cop el 1501. Com totes les creus de terme, es va erigir als peus d’un dels camins que entraven i sortien de Manresa, marcant l’inici de la jurisdicció de la ciutat. No se’n tenen notícies fins al 1838, quan es col·locà una creu de ferro en lloc de l’existent de pedra. El 1911, degut a una tempestat, cauen la columna, el capitell i creu; actualment es troben en el museu municipal de la ciutat. El 1912 es col·locà la nova creu en lloc de l’antiga.

Formen la Cova de Sant Ignasi el conjunt una església barroca i un edifici modern d’estil classicista. Aquest conjunt té com a nucli la cova o balma que Ignasi de Loiola va escollir com a lloc de pregària durant la seva estada a Manresa l’any 1522. Sant Ignasi de Loiola va baixar a peu de Montserrat a Manresa, era l’any 1522. Aquí hi va passar onze mesos, un temps d’importància cabdal per a la seva vida i per a la que més endavant seria la Companyia de Jesús. El seu lloc privilegiat de pregària va ser la Cova. Es tracta d’una bauma sobre el riu Cardener excavada per l’erosió fluvial del terciari, al voltant de la qual s’aixeca l’actual Centre d’Espiritualitat. L’experiència aquí viscuda per Sant Ignasi va ser l’origen del seu llibre Exercicis Espirituals. Aquest fet queda expressat en un retaule d’alabastre de Joan Grau (S.XVII), que es conserva a la Coveta i mostra la figura del Sant escrivint els Exercicis Espirituals a Manresa. A finals del segle xvi es desperta l’interès pels llocs ignasians i es comença a venerar la Cova. Es col·loca una creu al cim de la roca i es tanca la balma amb una porta. El 1603 es basteix al costat de la cova una capella dedicada a Sant Ignasi. Del 1660 al 1678 hi fou edificada una torre per a casa d’exercicis espirituals i per acollir els pelegrins que venien a la Cova. L’any 1894 s’enderroca l’antiga residència i hi fou iniciada la construcció d’un gran edifici d’inspiració neoclàssica per residència dels pares jesuïtes. Entre 1915 i 1918 s’hi portà a terme la reforma del vestíbul de la cova o avantcova, que donà lloc a la decoració actual.

Els romans van batejar el primitiu nucli urbà amb el nom de Minorisa. El topònim és segurament d’origen preromà, sembla ser una llatinització de Minoresa, d’origen ibèric, puix que el sufix -esa de Manresa o Minoresa és freqüent en noms ibèrics. El document més vell que es coneix, certificant l’existència històrica de la ciutat i del topònim que la identifica, és el diploma reial del rei Odó, datat a Orleans el 24 de juny de l’any 889, i les modificacions que en el concili de Port (890) hi van ser introduïdes en parlar de la ciutat i del seu territori. És a partir de finals del selge IX que tenim la primera referència d’un edifici de culte al Puigcardener que més tard es convertiria en l’església romànica de segle XII, de la qual en coneixem el seu perímetre, base del temple gòtic. Encara es conserven alguns vestigis d’aquella primera edificació romànica, que fou destruït per la invasió sarraïna de les tropes musulmanes d’Almansor l’any 1003 i refet en temps de l’Abat Oliba de Vic, entre els anys 1020 i 1030. Posteriorment, al segle XII, fou bastit un temple romànic d’una nau amb creuer, cimbori i tres absis, que fou enderrocat en construir la nova església. D’aquest edifici, disposem de notícies centrades en una deixa feta pel vicari comtal de la ciutat el 1169 per a l’obra d’aquest temple, però no disposem de cap notícia del procés de construcció. El 1296 ja es comença a parlar de la necessitat de refer la vella església romànica. La construcció de l’església actual fou acordada el 1301 pel consell municipal, però no començà fins al 1322 amb la contractació del mestre d’obres Berenguer de Montagut. L’obra de la Seu va ser possible gràcies a les aportacions dels fidels i a l’esperit emprenedor dels manresans de l’època. El 1328 es va col·locar la primera pedra i l’any 1353 ja es va celebrar culte a la nova església. La culminació de la Seu gòtica va tenir lloc a finals del segle XV. L’església patí un incendi a la fi de la Guerra de Successió (1714) i fou malmesa el 1936