R1. Tram 4. Navarcles – Sallent | 11,3 km, 3 h 15′

El Pont de Cabrianes dona nom a l’entitat de població del municipi de Sant Fruitós de Bages, també anomenat Sant Jaume d’Olzinelles, i a les restes del pont que hi ha sobre el Llobregat en el congost d’Olzimelles. El lloc d’Olzinelles es troba documentat des del segle X. El vell temple de Sant Jaume, unit al Mas Olzinelles, té detalls d’arquitectura preromànica que declaren la seva antiguitat.

El pont està sotiuat en un punt molt estratègic per l’estretor del riu i la solidesa de la roca, perfecta per edificar-hi un pont. De fet n’hi han hagut diversos en el decurs de la història, per assegurar el pas del Camí Ral de Manresa a Vic. El primer pont conegut és un de pedra. Ja hi era l’any 1086 del qual es conserven els fonaments d’un dels pilars. El primer pont del segle XI va ser enderrocat i refet durant el segle XIII. Aquest tenia cinc arcs, més de 100 metres de llarg i 20 d’alçada sobre el riu i, com molts ponts medievals, era triangular i asimètric, més alt al centre que als costats, seguint la clàssica silueta d’esquena d’ase de molts ponts medievals, amb l’arc central més esvelt. El 1939, amb la retirada de l’exèrcit republicà, va ser volat per impedir l’avenç de les tropes franquistes. Una de les càrregues de dinamita no va explotar i ens va deixar l’arc actual que és el queda del pont.

L’indret va ser durant segles un lloc de pas amb una sola casa, el Mas Bertran, però a finals del XIX hi va haver grans canvis: es va construir una fàbrica tèxtil que aprofitava l’energia hidràulica mitjançant una resclosa i un canal, alhora que s’edificaven habitatges per als treballadors. Però la fàbrica va tancar víctima de la crisi del tèxtil i el Pont es va despoblar totalment.

Els orígens de la capella es troben lligats a l’existència del proper mas Bertran. A finals del segle XIX es va formar un nucli al seu voltant degut a la construcció d’una fàbrica tèxtil prop de l’indret. L’església fou construïda al darrer terç del segle XIX, en terrenys del mas, responent a les necessitats de la població, constituint una colònia tèxtil arran de la fàbrica tèxtil que s’hi havia construït. L’església, d’estil neoromànic, va reemplaçar a l’església parroquial de Sant Jaume d’Olzinelles, en aquell moment, en plena decadència i, per aquest motiu, que va obtenir el títol d’església parroquial.

El vell temple de Sant Jaume d’Olzinelles  té detalls d’arquitectura preromànica que declaren la seva antiguitat. Corona un petit puig al lloc d’Olzinelles, lloc que apareix documentat a partir del 978, en una butlla del papa Benet VII, al bisbe de Vic i torna a esmentar-se a l’acta de consagració de Santa Maria de Manresa. L’església, però, no fou esmentada fins l’any 1086.

Des que el nucli del Pont de Cabrianes es va abandonar (1960-1970), l’església no té culte continuat. Actualment al nucli d’Olzinelles només hi viuen unes quatre famílies. L’església de Sant Jaume del Pont de Cabrianes només s’obre el dia de Sant Jaume (25 de juliol) en que es fa una missa i una reunió de la gent que havia viscut a l’antiga colònia.

L’any 1336 Manresa patí una gran sequera que deixà els manresans a la misèria, fins i tot alguns van haver d’emigrar a altres contrades. L’any 1339 els consellers de la ciutat decidiren construir la gran obra de la sèquia. El rei Pere III de Catalunya, atenent les justes i fonamentades súpliques dels síndics de Manresa, concedí el mateix any el privilegi de construir la sèquia. El 1339 comencen les obres amb la construcció de la resclosa davant del molí anomenat de Mateu de Vilallonga i la presa d’aigües del riu Llobregat per sota del castell de Balsareny. Més tard, el bisbe de Vic, Galcerà Sacosta, molest per les obres, prohibeix que la sèquia passi, al terme de Sallent, pels terrenys propietat del bisbat. Però els manresans estaven decidits a continuar l’obra i els consellers i jurats van manifestar que estaven disposats a indemnitzar tots els danys i perjudicis que ocasionés. Tot i així, davant la continuïtat de l’obra, el bisbe executà una sentència d’excomunió contra la Universitat de Manresa, contra els consellers i jurats i contra els mestres de pedra.

L’any 1348 la cruel epidèmia de pesta negra va paralitzar l’obra de la sèquia durant deu anys. Finalment l’any 1375 el canal arribava a l’indret de l’Agulla, terme municipal de Manresa (actualment el Parc de l’Agulla). Des d’aquest punt es van construir els ramals que portaven les aigües a les partides de Santa Clara i Puigterrà fins a les muralles de la ciutat. L’obra de la sèquia fou acabada l’any 1383 amb l’arribada de les aigües del riu Llobregat a dins les muralles de la ciutat de Manresa (al lloc de l’actual plaça Europa).

El miracle de la Misteriosa Llum. Segons la tradició, a les nou del matí del dia 21 de febrer de l’any 1345, un globus resplendent que venia de la muntanya de Montserrat es dirigí a l’església del Carme de Manresa, hi entrà per una de les finestres de la façana principal, s’aturà a la clau de l’absis i després es partí per la meitat en dos globus iguals, que al cap de pocs minuts tornaren a unir-se formant un sol globus i va sortir del temple per adreçar-se cap a Montserrat. Els manresans veieren en aquest fet un miracle diví a favor de la ciutat. Un mes i mig més tard del fet moria el bisbe de Vic, Galcerà Sacosta. El seu successor, Miquel de Ricomà, s’apressà a conciliar els interessos de l’Església amb els de la ciutat de Manresa. Així, es formalitzà un pacte de «Concòrdia» que fou signat el 19 de novembre de 1345 amb l’aprovació del rei Pere III i el papa Climent VI. De llavors ençà, per rememorar el miracle, entorn el 21 de febrer a Manresa celebren la Festa de la Llum.

El resultat d’aquesta obra d’enginyeria hidràulica medieval és una sèquia de 26 quilòmetres de recorregut amb un desnivell de només 10 metres on al llarg del recorregut trobem altres obres hidràuliques, com la Resclosa dels Manresans, els aqüeductes o les mines.

Al llarg del recorregut, la Sèquia que va a Manresa passa obres monumentals, construïdes el segle XIV,  com ara els grans aqüeductes, popularment anomenats ponts. Alguns d’aquests aqüeductes, com el de Conangle, el Vilar o el de Santa Maria, són considerats avui veritables monuments. Aquesta obra permetia superar barrancs, rieres o torrents. A més, com a aqüeductes menors, habitualment formats per un sol arc, es conserven el pont del Rector, el de la Vinya d’en Martí i el de Santa Cecília, tot i que antigament n’hi havia algun més, com el Pont dels Cirers o el Pont dels Gripaus. També són molt característics els pontarrons que servien per travessar el canal d’una banda a l’altra o per facilitar el desguàs de les aigües pluvials.

La sèquia també compte amb mines i bagants. Destaquen la mina del Balç de Balsareny ès de 509,7 m i la del mas de les Coves de 159,3m. Els bagans permetien desviar l’aigua cap a una rasa lateral i consistien en una comporta interior de ferro inserida dins un forat a la pedra i que es podia elevar mitjançant una cadena.

L’aqüeducte del Vilar permet superar el torrent de Soldevila. El rei Pere III concedí el privilegi de construcció del canal el 1339. Construït el 1344, segle XIV, en els segles XVII-XVIII fou reparat pels desperfectes ocasionats pels bandolers i altres causes. Té sis arcs de mig punt. Fa 85’50 metres de llarg, 4’25 d’ample i 19 d’alçada. Reparat ja al s. XVIII, l’any 1955 s’hi va fer un afegit lateral per elevar els calaixos de l’aqüeducte. Actualment en desús, va estar en funcionament fins al 1960, quan degut al mal estat estructural i les filtracions que va ser substituït per un sifó.