R0. Tram 06. Balsareny – Navàs | 5,1 km, 1 h 30′

Aqüeducte de la Séquia de Manresa del segle XIV, anomenat popularment Pont de Santa Maria perquè tant fa la funció d’aqüeducte com de pont. És a dir, l’aigua de la Séquia continua circulant pel seu interior, i la plataforma superior, habilitada amb unes baranes, permet el pas de persones i de vehicles. Just a la sortida del pont trobem una fita on hi ha esculpit l’escut de Manresa i la data de 1890. És una de tantes fites que recorda que el recorregut de la Séquia formava part antigament del municipi de Manresa. És un dels tres aqüeductes monumentals d’aquesta infraestructura medieval que es troben en el seu recorregut principal. Salva el desnivell provocat per la riera del Mujal, pocs metres abans que aquesta desemboqui al Llobregat. Es troba als afores de la població de Balsareny. La Séquia de Manresa és una de les obres d’enginyeria hidràulica més importants de la Catalunya medieval. Per fer front a una greu sequera el Consell de la Ciutat de Manresa decidí construir una gran sèquia, projecte que va obtenir el permís del rei Pere III.

En la part inicial la Sèquia de Manresa havia de passar per terrenys sota el castell de Balsareny, que eren propietat del baró de Balsareny, i per això la ciutat de Manresa va comptar amb el permís dels castlans (vassalls encarregats de la guarda, la defensa i el govern del castell i del territori circumdant. Les obres de l’aqüeducte de Santa Maria van començar el mateix any que les de la Sèquia, el 1339.

El castell de Balsareny apareix esmentat l’any 951 en antics documents d’època carolíngia procedents del monestir de Sant Benet de Bages. En un document del 962 i en un altre de 990 se l’esmenta com a Castrum Balciarenno. És un palau fortificat d’estil gòtic civil català ubicat dalt d’un turó, sobre el municipi de Balsareny. És un dels pocs castells regulars i homogenis de la Catalunya central degut a que es va planificar i edificar en una sola campanya constructiva. Era un castell que tenia adscrit un terme, i la delimitació del terme i repoblació devia tenir lloc entorn de l’any 950, sota el comte de Barcelona Sunyer I en el context de la segona repoblació de pla de Bages.

Arran de la rebel·lió del got Aissó, els anys 826 i 827, tot el Bages va quedar despoblat fins que Guifré el Pilós el va repoblar els anys 877 al 883, construint esglésies, monestirs i rebastint castells vora el Llobregat, des de Balsareny fins a Manresa. En els segles X i XI, una família que duia el cognom de Balsareny es va instal·lar i va ajudar a la reconquesta de la terra que era en mans dels sarraïns. El primer personatge que apareix amb aquest nom és un vicari comtal, Guifred de Balsareny, que comprà el 1009 unes cases al poble de Balsareny.

Ente els segles XI i XIII el castell passa a mans de diferents propietaris. El 1281, Ramón de Peguera, en comprà els drets territorials, econòmics i militars de la baronia al rei Pere III, la família Peguera continuà en el castell fins el 1497. L’edifici actual, força ben conservat, es va construir durant la segona meitat del segle XIV, en temps del rei Pere III el Cerimoniós. Al segle XVI els propietaris eren els Oliver fins als inicis del segle XVII quan el bandolerisme s’apropia de la zona i el Castell va esdevenir un refugi clau per als bandolers. Actualment ha esdevingut propietat, a través d’enllaços matrimonials, de la família Alòs, una nissaga cabdal dins de la història moderna de Catalunya.

L’església consta ja existent el 1039 al testament d’Ingilberga, muller de Guifré de Balsareny; apareix també esmentada l’any 1045 quan el senyor del castell, Bernat Guifré, fa una donació a Sant Iscle de Balsareny per la seva dedicació.

Església emplaçada vora el castell de Balsareny, a l’extrem sud del turó per on hi passa el camí d’accés. Presenta les característiques d’una petita capella senyorial i destinada als senyors del castell. La construcció actual és un romànic avançat, de mitjans del segle XII. Al segle XVI i començament del XVII fou ampliada amb una sagristia i una capella lateral barroca dedicada a la Mare de Déu del Castell.

En un principi estava dedicada a sant Iscle i amb posterioritat a 1685 es canvià per l’advocació de la Mare de Déu, que es venera en una capella lateral. En aquesta capella lateral s’hi venerava una imatge de la Verge feta de marbre de Carrara al segle XVII. Tenia una llarga tradició de devoció popular i de miracles. Aquesta tradició es recull en els goigs dedicats a la Mare de Déu del Castell. Amb motiu de la Guerra Civil de 1936 aquesta escultura es va perdre i ara la substitueix una altra escultura, també de marbre.

Resclosa situada a l’inici de la Sèquia de Manresa on es desvia l’aigua del riu Llobregat cap a aquest canal d’origen medieval. Tal vegada s’hauria d’anomenar amb més propietat un assut, que és una presa de petites dimensions per derivar l’aigua cap a una sèquia. Es troba en un meandre del riu, sota el turó on s’assenta el castell de Balsareny, en un entorn amb un interessant bosc de ribera. Originàriament estava feta amb troncs de fusta, però des de principis del segle XX està recoberta amb formigó, tot i això, la resclosa conserva la forma semiel·líptica que tenia quan es va construir.

A l’inici de la sèquia hi ha la Fita de la resclosa dels Manresans, una pedra que sobresurt a la façana de la caseta on l’aigua desviada per la resclosa entra al canal tot passant sota la caseta. És, per tant, el punt d’inici de la Sèquia, i aquesta pedra va a ser la primera de les diferents fites amb l’escut de Manresa que es troben al llarg del recorregut de la Sèquia. Originàriament es considerava que els terrenys per on discorre la Sèquia eren terme de Manresa, fet indicat per la presència de diverses fites amb l’escut de la ciutat. Amb la creació dels municipis moderns, però, s’entén que passa pel territori de diferents termes.