R1. Tram 7. Navàs – Puig-reig | 11,5 km, 3 h 15′

El lloc de Merola és documentat com a fortalesa des del 983 i formava part del terme del castell de Puig-reig en els segles IX i X. El Monestir de Sant Llorenç de Bagà tenia tres masos, terres i vinyes en el terme de Merola cap al 961-983 (et in Merola mansos .III. cum terras et vineas). Els senyors de Merola, documentats des de mitjan segle XI, van construir el Castell de Merola, també dit Torre de Merola, al segle XII, del qual només en resta el mur de tramuntana de la torre d’homenatge darrera l’actual Església de Santa Maria de Merola. A Merola hi trobem dues esglésies: l’Església vella de Santa Maria de Merola i l’Església de Santa Maria de Merola.

L’Església vella és esmentada a l’Acta de Consagració de la catedral Seu d’Urgell, escrita en català primitiu l’any 819 o 839. L’església romànica de Santa Maria de Merola és documentada el 1050, que fou afavorida amb deixes testamentàries i de la qual es conserven només unes restes incompletes. Fins al començament del segle XVI fou l’església parroquial del lloc i del terme casteller (domini dels Berga i posteriorment del Rei) fins que l’any 1609 l’edifici romànic mantingué el seu culte, però com sigui que l’edifici ja amenaçava ruïna i el seu emplaçament no era prou còmode als parroquians, hom determinà d’edificar una nova església al lloc anomenat la Torre de Merola, iniciativa que fou patrocinada per terratinents de la parròquia.

El 2 d’agost del 1609 es posava la primera pedra de la nova església, l’Església de Santa Maria de Merola, i el 27 de novembre del 1611 era beneïda pel rector i vicari perpetu de Puig-reig. A aquesta nova església foren traslladades les relíquies de sant Crisantó i de santa Dòria i l’església romànica quedà totalment abandonada.

La riera de Merles forma part del Pla d’espais d’interès natural, protegit. Es tracta d’un sistema fluvial de transició entre el pre-Pirineu i les conques i altiplans centrals, on es conserven poblaments faunístics molt rars. Aquesta riera representa un dels darrers afluents de la conca del Llobregat, on es conserva un bon grau de qualitat ecològica de les seves aigües. L’espai recull l’àmbit fluvial on hi trobem diverses comunitats de vegetació d’ambients aquàtics i de ribera, entre les que destacaríem comunitats de llenties d’aigua, salzedes i vernedes que en alguns punts hi són molt ben representades i en bon estat de conservació.

Les comunitats faunístiques de vertebrats associades a aquest medi són especialment riques, amb una comunitat de carnívors ben conservada, entre els quals destaca el turó, la llúdriga, la fagina, la geneta, el senglar i un bon nombre de rapinyaires. Les comunitats de peixos que habiten aquestes aigües són pròpiament mediterrànies i ibèriques (barb cua-roig, bagra, anguila) i amb algunes espècies d’origen europeu.

La principal particularitat de les terres del Baix Berguedà i que les diferencia de la resta de Catalunya i els proporciona identitat pròpia, és el conjunt de colònies tèxtils -que es començaren a construir durant la segona meitat del segle XIX- que podem trobar a tocar del riu Llobregat. Una concentració única de colònies industrials -amb elements comuns entre elles i elements singulars que fan que no n’hi hagi cap d’igual- on han viscut i treballat milers de persones i que, actualment, conformen un conjunt patrimonial de gran valor que ens permet recordar un dels capítols essencials del procés d’industrialització de Catalunya.

A totes les colònies existien dos espais ben diferents. El primer era l’espai industrial, on hi havia la fàbrica i els elements (la resclosa, el canal i la turbina) que permetien transformar l’aigua del riu en energia que feia moure la maquinària. A tocar de la fàbrica, o un xic més lluny, hi vivien les famílies treballadores de la colònia. En aquest espai, a més dels habitatges pels obrers, els propietaris hi feien construir, també, tota mena de serveis i equipaments per a ús dels treballadors: forn de pa, carnisseria, peixateria, botiga, safareig, escola, residència per a noies treballadores, església, cafè, teatre, zona esportiva, etc. Presidint el conjunt de la colònia, destacava, sovint en un punt alçat, la torre de l’amo.

L’Ametlla de Merola és un nucli d’uns 190 habitants (2022), que es va originar com a colònia industrial tèxtil a l’últim terç del segle XIX. L’origen de l’Ametlla es remunta a l’any 1832, al molí d’en Josep Comas i Ametlla, amb una petita fàbrica de màquines de cardar. L’any 1854 ven el molí a un empresari de Balsareny, peròno és fins a l’any 1864 que neix pròpiament la colònia. La representació dels pastorets quasi va néixer al mateix temps que la colònia i han complert una vida que ja supera els cent anys.

Els orígens de Cal Riera, com moltes altres colònies tèxtils situades al peu dels rius Llobregat, Ter o Cardener, es remunten a l’existència d’un vell molí fariner convertit en fàbrica que aprofita l’aigua del riu com a font d’energia. En el cas de cal Riera, fou una societat formada per diferents industrials tèxtils, que adquirí la finca de la Casa Gran de Cal Riera amb el seu molí, i les terres del seu voltant, on van sol·licitar el permís d’utilització d’aigües industrials i on van construir la fàbrica, que ja funcionava el 1985.

El fundador de la Colònia Vidal, també coneguda com a Cal Vidal, va ser Ignasi Vidal i Balet juntament amb la seva família, els “Vidalets”. L’any 1882 la família Vidal va comprar els terrenys necessaris per a la construcció de la Colònia. La construcció d’aquesta va començar el 1896, a partir del projecte d’un dels seus propietaris, però no es va acabar de construir fins a l’any 1901.

Cal Marçal, actualment, és una entitat de població de Puig-reig, de 132 habitants (2015). La família de fabricants manresans Torra va crear la colònia el 1880; va ser venuda als Pons el 1915 i més tard als Viladomiu el 1929. La crisi que afectà tot el tèxtil al Berguedà provocà el tancament de la fàbrica el 1989.En l’actualitat romanen actius la turbina i el generador d’electricitat de la fàbrica (instal·lats el 1932), que es distribueix mitjançant la xarxa general.

Cal Pons, també conegut com a Colònia Pons, fou fundada l’any 1875, el seu conjunt arquitectònic està catalogat com a a bé cultural d’interès nacional. La fàbrica tèxtil va tancar el 1995, i actualment, desmantellada l’estructura de colònia, és un nucli de població de 105 habitants (2018). En destaca un impressionant bosc i un jardí que envolta les dues torres neomedievalistes dels propietaris, així com l’església neogòtica de Sant Josep, amb el panteó familiar.

L’església de Sant Josep és l’església de la Colònia Pons, al municipi de Puig-reig (Berguedà), d’estil neogòtic. Està protegida com a part del bé cultural d’interès nacional de la Colònia Pons. Advocada a la Mare de Déu de Montserrat, fou començada el 25 de març de 1886 i consagrada el 10 d’agost de 1887. Fou construïda durant la primera i gran etapa constructiva de la Colònia, alhora que s’aixecaven també les dues torres, la fàbrica i els habitatges dels obrers. La construcció fou impulsada i finançada, com la resta de la colònia, per l’empresari Josep Pons i Enrich, i l’arquitecte fou Josep Torres i Argullol.

Aquest església fou coneguda, segons la premsa de l’època, com “La catedral de l’Alt Llobregat”. La seva importància augmentà quan va rebre les relíquies de Santa Aurèlia de Niça. L’església era un edifici simbòlic més dins l’espai de domini de la colònia, juntament amb les dues torres, el xalet del director i l’imponent jardí. A un nivell inferior s’hi troba una capella, destinada a usos més esporàdics, coneguda també com les tombes, ja que alberga les tombes destinades a allotjar els cossos dels membres de la família Pons.

Des del 2009 l’església acull el Centre d’Interpretació de l’Església de la Colònia Pons, el qual dona a conèixer el paper que va jugar l’Església en la consolidació del sistema de colònia industrial a Catalunya, tant des del punt de vista dels treballadors i treballadores com dels amos de les colònies.