R0. Tram 12. Ripoll – Bruguera | 18 km, 5 h

A Catalunya hi ha rastres arqueològics que testimonien el consum de ferro metàl·lic en diferents jaciments que comprenen des dels poblats grecs i ibèrics fins als establiments medievals. La presència de forns i fornals entre les restes d’alguns poblats ibèrics permet de constatar tant l’obtenció autòctona del ferro en petites quantitats com la transformació, la creació i la reparació de peces d’utillatge metàl·lic. En l’època medieval, segles XI-XIV, hi ha altres fargues importants: les de destret o districte. Eren ferreries establertes per un senyor on eren obligats d’acudir els vassalls del terme per a reparar les eines agrícoles, especialment llossar-les, és a dir per a renovar-les i agusar-les novament. Les fargues que resulten més conegudes són els establiments metal·lúrgics del segle XVI en endavant, dels quals es conserven no tan sols vestigis i possibles localitzacions, sinó documentació detallada de com se’n feia l’explotació. Les peculiaritats d’aquests establiments, del sistema de treball que s’hi realitzava i dels productes que en resultaven han acabat donant lloc a diverses denominacions especialitzades: el mètode català. En l’origen, la majoria de les fargues a Catalunya apareixen als vessants dels Pirineus, per la presència de mineral, la necessitat d’obtenir carbó i l’accés al cabal d’aigua d’un riu. La vall de Ribes té una sèrie de bosses de mineral de ferro i el riu Freser proporcionava l’energia hidràulica necessària per fer moure una roda i el martinet, i els boscos veïns proveïen la llenya per al forn.
La Farga Palau (Ripoll), al lloc anomenat Can Guixo a la riba del Freser, és una de les escasses fargues catalanes que es conserva força íntegra, essent un valuós testimoni de què fou la farga catalana des de l’edat mitjana, documentada al segle 1626, fins a finals del segle 1977.
A Campdevànol hi havia dues fargues: la de Dalt, o de Raguer, i la de Baix, de Grau o de Rotllan. La Farga de Baix va ser creada el 1634. La farga de Dalt es troba ddocumentada des del 1718, el 1897 va ser comprada per Ramon Casanova, des del 1924 anomenada La Farga Casanova, SA. Actualment, des del 1967, pertany a l’empresa Comforsa. 

El lloc de Saltor (Saltorre) està documentat el 890 en l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Pere de Ripoll. L’església és del segle X. Pot ésser coetània del castell de Pena, però ja al segle IX el lloc era propietat del monestir de Ripoll. Hi ha, però, un element que ens porta a època romana. Al petit cementiri annex, avui desaparegut, es conserva una pedra que devia sostenir un pedró, doncs bé, aquesta pedra és la part inferior d’un molí romà, dels que es feien girar a mà i que es pot datar del segle III d. de C. El fort despoblament que tingué aquesta parròquia al llarg del segle XIV féu que no pogués mantenir sacerdot propi i que fos confiada a un clergue dels domers de l’església parroquial de Sant Pere de Ripoll, sota la inspecció de l’abat de Ripoll. Possiblement amb l’empenta del segle XVIII l’església sofreix les transformacions esmentades. L’any 1900, la parròquia encara tenia una població considerable, de setanta habitants . El seu estat de conservació es deu al fet que el 1959 el Club Excursionista de Ripoll convertí la rectoria en refugi de muntanya; actualment és un refugi inservible.

El lloc de Bruguera apareix documentat l’any 901 formant part del “valle Petrariense”, quan el monestir de Sant Joan de les Abadesses hi començà a posseir terres i vinyes. La parròquia no apareix, però, fins l’any 1092, quan en el seu testament, Bernat Joan d’Ogassa, senyor del castell de Pena i de la Clusa, deixà al monestir de Santa Maria de Ripoll un alou situat a la parròquia de Sant Feliu de Bruguera. El domini del lloc era de la corona, però els senyors de l’antic castell de Pena hi tenien importants béns. Primerament formà una batllia amb Campelles, i al principi del segle XIX fou unida a Ribes. Té una capelleta dedicada a Sant Esteve prop del mas Perramon (veure Tram 13), i és tradició que n’havia tingut una de dedicada a Sant Joan, que era situada a l’era de can Fes, del veïnat de Serrat Roig (Tram 13).