R1. E01. Montserrat – Manresa | 24,8 km, 7h 30′
Perfil de l’etapa
Mapa interactiu
Clica en la icona 
de dalt del mapa, a la part superior esquerra, per veure l’etapa. L’etapa indica el punt de sortida i els diferents punts de l’itinerari fins el punt d’arribada. Pots clicar sobre la icona 
per ampliar el mapa i sobre els globus per veure els punts per on passa l’itinerari i els llocs d’interès.
L’itinerari del mapa procura identificar llocs de la ruta que poden ser d’utilitat per guiar-nos i orientar-nos durant el recorregut i altres punts que, tot i no ser dins el traçat de l’etapa, poden ser d’interès.
Ruta 1. Etapa 01. Montserrat – Castellgalí – Manresa
Comarca: el Bages Itinerari principal: Basílica de la Mare de Déu de Montserrat, Monestir de Santa Cecilia, Ermita de Sant Jaume Castellbell, Església de Sant Miquel de Castellgalí, Castellgalí, Riera de Cornet, Mas Oller, Raval dels Corrons, Torre Santa Caterina, Manresa.L’itinerari principal recull els punts principals del recorregut i el punt de partida (altitud inicial) i el punt final (altitud final) de cada etapa comença i finalitza a l’església principal del nucli d’inici i final o de la zona.
Clicant accediràs a Wikiloc. Per poder descarregar arxius (tracks) d'aquesta plataforma hauràs de tenir o de crear-te un compte a Wikiloc.
La durada de l’etapa és aproximada, s’ha calculat sobre una mitjana de 3,5 km/h tenint en compte la distància i l’ascens i descens acumulat però dependrà, també, del ritme, el nombre i la durada de les parades durant el recorregut.
Llocs d’interès5
Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat i ha esdevingut un punt de pelegrinatge per a creients. Malgrat que tradicionalment s’ha situat l’origen d’aquest monestir en uns petits centres de tradició visigòtica situats a la mateixa muntanya de Montserrat, no hi ha cap evidència que ho pugui confirmar. El 888, després de la recuperació d’aquest indret de mans islàmiques, hi ha la primera constància documentada de Montserrat en una donació dels comtes de Barcelona, en època de Guifré el Pelós, al monestir de Ripoll. Aquella donació incloïa les esglésies de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí, amb els seus termes. És molt probable que les quatre capelles fossin habitades per ermitans. Actualment només se’n conserva la de Sant Iscle al jardí del monestir.
L’origen del monestir de Montserrat és incert, però se sap que, cap al 1011, un monjo procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, amb la qual cosa el cenobi quedava sota les ordres de l’abat Oliba, del monestir de Ripoll i bisbe de Vic. Santa Cecília no va acceptar aquesta nova situació i Oliba va decidir fundar el monestir de Santa Maria al lloc on hi havia una antiga ermita amb el mateix nom. El 1025 l’Oliba funda el monestir de Montserrat. A partir del 1082, Santa Maria va passar a tenir abat propi i va deixar de dependre del de Ripoll.
El 1223 trobem el primers testimonis de la presència d’una Escolania de nens, la qual cosa fa que l’Escolania pugui considerar-se l’escola de música en actiu més antiga d’Europa. Actualment, l’Escolania de Montserrat està ubicada dins de l’espai que conforma l’Abadia de Montserrat, a la muntanya de Montserrat.
El 1409 una butlla papal de Benet XIII va crear l’abadia de Montserrat. Amb tot, Ripoll continuava mantenint certs privilegis sobre Montserrat però el 1431 una butlla del papa Eugeni IV alliberava definitivament Montserrat de tota servitud vers el monestir de Ripoll i el monestir es converteix en abadia independent.
El 1522, Ignasi de Loiola pelegrina a Montserrat i fins al febrer del 1523 restà a Manresa, on practicà i començà d’escriure els Exercicios espirituales, síntesi personal de les seves experiències i dels corrents espirituals dels ambients en què havia estat.
Diu la llegenda que l’any 880, un dissabte quan ja vesprejava a la muntanya de Montserrat, uns pastorets van veure baixar del cel una gran llum, acompanyada d’una bella melodia. El dissabte següent hi anaren amb els seus pares i la visió es repetí. Els quatre dissabtes següents els acompanyà el rector d’Olesa i tots constataren l’esmentada visió. Un cop assabentat del que havia succeït, el bisbe, que es trobava a Manresa, va organitzar una visita. I varen veure una cova, on trobaren la imatge de Santa Maria. El bisbe els proposà traslladar-la processionalment a Manresa, però tan bon punt la tragueren fora la imatge es va fer tan pesada que no varen poder-la moure. El bisbe va interpretar això com la voluntat de la Mare de Déu de romandre en aquell lloc on se l’havia trobada, i manà construir l’ermita de Santa Maria, origen de l’actual monestir.
La imatge que es venera en l’actualitat al cambril de l’església de Montserrat és una talla romànica del segle XII realitzada en fusta d’àlber i de faig. És anomenada la “Moreneta” pel seu color fosc, resultat de la transformació del vernís de la seva cara i de les mans a causa del pas del temps.
El 1221 les Cantigues d’Alfons X el Savi esmenten els miracles de la Verge al santuari de Montserrat. Les cantigues, Cantares de loor de Sancta Maria, fets a la cort del rei Alfons X el Savi (1221-1284), el centre intel·lectual i artístic més ric i important de l’Europa del segle XIII, constitueixen un dels monuments més significatius de la lírica musical monòdica de l’Edat Mitjana. Des del punt de vista literari, en els Cantares trobem plasmats els successos miraculosos més rellevants del moment ocorreguts en diferents regnes hispànics i europeus, on la Verge Maria ens és presentada en una doble vessant, com a defensora dels enemics i de la salut dels malalts i com a consoladora i auxiliadora dels afligits i pecadors que li presten sincera advocació.
S’inicia així, la divulgació dels miracles de la Verge i la vinguda de nombrosos pelegrins a Montserrat. Les peregrinacions als santuaris, entre ells el santuari de Montserrat, estaven fortament arrelades entre la població medieval. La precarietat que patien els homes i dones en aquells segles feia que els santuaris, de vegades molt distants del lloc de residència del pelegrí, es convertiren en pol d’atracció que satisfeia les necessitats espirituals d’aquella gent. La religió durant tot aquest període és una espècie de talismà protector que és utilitzat per a qüestionar la precarietat de l’existència. El pagès medieval, depenent per a la supervivència del delicat cicle productiu i impotent davant els capricis i adversitats de la natura, necessita sentir a prop la protecció de les forces divines en qualsevol amenaça, perill, calamitat o desastre natural.
L’11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona oficial de Catalunya. Se li concedí també el privilegi de tenir missa i oficis propis. La seva festivitat se celebra el 27 d’abril.
Església d’una antiga abadia benedictina, la primera que hi va haver a la muntanya de Montserrat, tot i que el seu renom va ser superat després per l’abadia de la patrona de Catalunya. La primera notícia coneguda de la casa de Santa Cecília és del 900. El 945 un document testifica la fundació del monestir de Santa Cecília a Montserrat per l’abat Cesari, que entre el 966 i el 981 pretengué ser l’arquebisbe de la Tarraconense.El 951, Cesari va obtenir un precepte del rei Lluís IV de França, que li confirmava la dotació inicial assignada pels comtes Sunyer I i la seva esposa Riquilda, els seus protectors.
El 956 fou sotmesa canònicament al bisbat de Vic. El 957 el bisbe de Vic Guadamir consagrava l’església del monestir en honor de Santa Cecília, que depenia canònicament del bisbe de Vic. Hom creu que del temple preromànic consagrat el 957 avui no en resta res i que l’actual és una construcció del segle XI. El 1023 va estar a punt de ser sotmès pel monestir de Ripoll, que fundà tot seguit el veí priorat de Santa Maria de Montserrat, el 1925. Fou cedida al monestir de Sant Cugat el 1058 malgrat l’oposició dels seus monjos, per separar-se’n 50 anys més tard. El 1103 recupera la independència, però Sant Cugat iniciarà un plet que durarà anys. El 1143, la parròquia de Marganell fou donada al monestir pel bisbe de Vic.
Al segle XIV entrà en decadència, i aviat es convertí en un lloc d’hostalatge per als pelegrins de Santa Maria de Montserrat, entrant en la seva òrbita el 1410, i annexat el 1539.
Els orígens de Castellbell són del 924 amb el nom Castelobello. Es troba documentat el 979 com a Castro Belliti i el 981 com a Castel Belido. El nom del propietari del castell, que era un personatge anomenat Bellit o Bellido és el que dona nom al terme. Va figurar en el dot matrimonial de la comtessa Ermessenda, esposa de Ramon Borrell. Va ser propietat dels Montcada durant el segle XIII, i a finals del segle XIV passaria a les mans de Jaume Desfar, senyor de Castellbell, Vacarisses i Rellinars.
L’església de Sant Jaume de Castellbell o de Marganell es trobava dins l’antic terme del castell de Castellbell, al lloc anomenat Marganell. L’església apareix citada el 1102 en un document on els propietaris, Bertran Sunyer, la seva esposa Adelendis i els seus fills, donen l’església de Sant Jaume de Marganell al monestir de Santa Cecília de Montserrat. Al 1855 l’església passà a dependre de la de Sant Cristòfol de la població de Castellbell i el Vilar.
La història dels inicis del poble coincideix amb la del seu castell. En un document de 867 apareix citat el Castelo de Galindo (“castell de Galí”). Se sap poc de la història d’aquest castell, avui en ruïnes. Els primers senyors del castell i del terme van ser els Galí. El 1178 el castell i el terme de Castellgalí va ser venut, al rei Alfons I per Sibil·la de Manresa, descendent de la nissaga dels Galí, qui l’havia heretat de la seva mare.
La Casa Amigant era un antic hostal d’origen gòtic i posterior residència de la família Amigant. És encara avui un dels edificis més nobles de la vila. En la seva època, era parada obligada per tots aquells peregrins que passaven pel camí Ral en direcció a Montserrat. Actualment, al seu interior hi trobem el Museu de Castellgalí, un espai de caràcter etnològic, que explica la història del poble i que ajuda a tots els habitants del municipi a entendre millor el passat del poble i de la zona, en general.
El nom de Manresa és segurament d’origen preromà, puix que el sufix -esa de Manresa o Minoresa és freqüent en noms ibèrics. El document més vell que es coneix, certificant l’existència històrica de la ciutat i del nom, és el diploma reial del rei Odó, datat a Orleans (França) de l’any 889.
La torre de Santa Caterina és un antiga fortificació que corona el turó de Santa Caterina, dins del terme de Manresa. Al segle XII, en aquest turó, les monges de Sant Agustí van fundar una església i un petit monestir dedicat a Sant Cristòfol, situats a prop del camí que anava cap a Igualada. Durant la guerra civil del 1461 al 1472, tant la capella com el convent van ser enderrocats i no va ser fins el 1502 que el Consell de la Ciutat va reedificar l’església, sense comunitat. Aquesta església tenia tres altars dedicats a Sant Nicolau, a Sant Cristòfol i el principal a Santa Caterina. A Manresa es considerava Sant Cristòfol com el protector de les malalties infeccioses i quan l’any 1508 hi va haver una epidèmia a la ciutat els Consellers van instaurar una processó votiva. Cada any es feia per la festa del sant una processó que anava des de la Seu a la capelleta de Sant Cristòfol pel Pont Vell i la Guia. Estava presidida pels quatre consellers amb les seves vestimentes oficials “gramallas de domás carmesí” acompanyats dels prohoms de la ciutat. Després de l’ofici i el sermó la processó tornava a ciutat per la creu del Coll Manresa, entrava pel portal de Sant Francesc i retornava a la Seu. El 1522 Ignasi de Loiola va arribar a Manresa des de Montserrat passant, segurament, per aquest indret.
En la primera guerra carlina (1833-1840) va ser destruïda l’església de Santa Caterina i es va edificar l’actual torre circular de defensa, l’any 1836. Va coincidir en el temps amb l’ampliació del castell del Puigterrà que, malauradament, ha desaparegut. La situació geogràfica de la torre, amb la vall del Cardener i Manresa als peus, permet tenir una vista panoràmica de la ciutat i dels seus entorns.
La data exacta de construcció de la capella de la Guia és incerta però el 1503 hi ha documentat l’encàrrec de la construcció d’un oratori per part d’una tal Magdalena, dona d’Antoni Bastardes, als peus del pont Vell al camí que puja a Santa Caterina venint de Montserrat, i hi ha constància documentada de la capella el 1551, citada com a capella o oratori de Na Bastardes. Per tant, cronològicament, podem trobar versemblant la tradició ignasiana que situa la capella com el primer indret de Manresa que va visitar Sant Ignasi de Loiola a la seva arribada a la ciutat el 1522.
l’any 1606, la capella ja s’anomena de la Guia i no pas de Na Bastardes. Durant el segle XVIII a la capella se li va adossar una casa a la part posterior per tal de servir de refugi de l’ermità que hi vivia. Així mateix, també s’hi va construir una església i la creu de terme, que ha acabat donant nom al conjunt arquitectònic. Viatgers i caminants de totes les èpoques hi solien pregar, atès que la Mare de Déu de la Guia és la patrona dels pelegrins, dels correus i dels missatgers.
El 1856, les obres de la línia del ferrocarril Barcelona – Saragossa que va suposar el trasllat a la Cova de la imatge de la Verge i es van demolir part de la nova església, l’antiga capella i la casa adossada de l’ermità. El 1861 ja estava enllestida la nova Capella de la Guia i la casa dels sagristà. El 1921, a causa d’unes noves obres es va enderrocar de nou la capella. Novament, la imatge va ser traslladada a la Cova i la inauguració de la nova capella, que és la que es pot veure actualment, va tenir lloc durant el mes de març de 1922.
El pont es deuria fer al pas del segle XIII al XIV, sobre un antic pont romànic del segle XII, del qual es veuen les bases en els fonaments de l’arc central. S’ha dit, sense cap versemblança que el pont romànic fou aixecat al lloc d’un antic pont romà del Baix Imperi, del qual hauria aprofitat els fonaments. És, en tot cas, el pont més antic de la ciutat, i és a partir del segle xiv, quan se’n fan d’altres, que comença a ser designat com a Pont Vell. Té la clàssica silueta d’esquena d’ase de molts ponts medievals, amb l’arc central més esvelt, de tradició romana, i els altres en degradació simètrica a cada banda. Està situat en un enclavament històric: una de les portes d’entrada a la ciutat, que uneix la part sud de la ciutat amb la zona de la Guia. S’anomena Pont Vell en contraposició amb el Pont Nou, que va ser construït amb posterioritat, el segle XIV.
A prop del pont trobem una antiga creu de terme, la Creu de la Guia, anomenada també la creu del Pont Vell, que apareix consignada per primer cop el 1501. Com totes les creus de terme, es va erigir als peus d’un dels camins que entraven i sortien de Manresa, marcant l’inici de la jurisdicció de la ciutat. No se’n tenen notícies fins al 1838, quan es col·locà una creu de ferro en lloc de l’existent de pedra. El 1911, degut a una tempestat, cauen la columna, el capitell i creu; actualment es troben en el museu municipal de la ciutat. El 1912 es col·locà la nova creu en lloc de l’antiga.
Els romans van batejar el primitiu nucli urbà amb el nom de Minorisa. El topònim és segurament d’origen preromà, sembla ser una llatinització de Minoresa, d’origen ibèric, puix que el sufix -esa de Manresa o Minoresa és freqüent en noms ibèrics. El document més vell que es coneix, certificant l’existència històrica de la ciutat i del topònim que la identifica, és el diploma reial del rei Odó, datat a Orleans el 24 de juny de l’any 889, i les modificacions que en el concili de Port (890) hi van ser introduïdes en parlar de la ciutat i del seu territori.
És a partir de finals del selge IX que tenim la primera referència d’un edifici de culte al Puigcardener que més tard es convertiria en l’església romànica de segle XII, de la qual en coneixem el seu perímetre, base del temple gòtic. Encara es conserven alguns vestigis d’aquella primera edificació romànica, que fou destruït per la invasió sarraïna de les tropes musulmanes d’Almansor l’any 1003 i refet en temps de l’Abat Oliba de Vic, entre els anys 1020 i 1030. Posteriorment, al segle XII, fou bastit un temple romànic d’una nau amb creuer, cimbori i tres absis, que fou enderrocat en construir la nova església. D’aquest edifici, disposem de notícies centrades en una deixa feta pel vicari comtal de la ciutat el 1169 per a l’obra d’aquest temple, però no disposem de cap notícia del procés de construcció.
El 1296 ja es comença a parlar de la necessitat de refer la vella església romànica. La construcció de l’església actual fou acordada el 1301 pel consell municipal, però no començà fins al 1322 amb la contractació del mestre d’obres Berenguer de Montagut. L’obra de la Seu va ser possible gràcies a les aportacions dels fidels i a l’esperit emprenedor dels manresans de l’època. El 1328 es va col·locar la primera pedra i l’any 1353 ja es va celebrar culte a la nova església. La culminació de la Seu gòtica va tenir lloc a finals del segle XV.
L’església patí un incendi a la fi de la Guerra de Successió (1714) i fou malmesa el 1936
Formen la Cova de Sant Ignasi el conjunt una església barroca i un edifici modern d’estil classicista. Aquest conjunt té com a nucli la cova o balma que Ignasi de Loiola va escollir com a lloc de pregària durant la seva estada a Manresa l’any 1522. Sant Ignasi de Loiola va baixar a peu de Montserrat a Manresa, era l’any 1522. Aquí hi va passar onze mesos, un temps d’importància cabdal per a la seva vida i per a la que més endavant seria la Companyia de Jesús. El seu lloc privilegiat de pregària va ser la Cova. Es tracta d’una bauma sobre el riu Cardener excavada per l’erosió fluvial del terciari, al voltant de la qual s’aixeca l’actual Centre d’Espiritualitat. L’experiència aquí viscuda per Sant Ignasi va ser l’origen del seu llibre Exercicis Espirituals. Aquest fet queda expressat en un retaule d’alabastre de Joan Grau (S.XVII), que es conserva a la Coveta i mostra la figura del Sant escrivint els Exercicis Espirituals a Manresa.
A finals del segle xvi es desperta l’interès pels llocs ignasians i es comença a venerar la Cova. Es col·loca una creu al cim de la roca i es tanca la balma amb una porta. El 1603 es basteix al costat de la cova una capella dedicada a Sant Ignasi. Del 1660 al 1678 hi fou edificada una torre per a casa d’exercicis espirituals i per acollir els pelegrins que venien a la Cova. L’any 1894 s’enderroca l’antiga residència i hi fou iniciada la construcció d’un gran edifici d’inspiració neoclàssica per residència dels pares jesuïtes. Entre 1915 i 1918 s’hi portà a terme la reforma del vestíbul de la cova o avantcova, que donà lloc a la decoració actual.Imatges de l’etapa
Transport, comerços, àpats i allotjament
L’itinerari de l’Etapa 1. Montserrat – Manresa transcorre pel nucli de Castellgalí i el barri de El Xup. El Santuari de Nostra Senyora de Montserrat no és un nucli, si bé disposa d’alguns serveis com la possibilitat de pernoctar, si us cal, el dia anterior a l’inici del pelegrinatge.
Per facilitar l’accés a informació actualitzada sobre ‘Transport, comerços, àpats i allotjament’ proporcionem els enllaços als nuclis que disposen de pàgina web. Si hi ha possibilitats d’allotjament en refugi, alberg o similars ho indicarem. De tota manera, per tal de comprovar que la informació és actualitzada recomanem fer cerques directament a internet.
Nuclis habitats:
– Castellgalí
– El Xup
– Manresa
Allotjament:
– Monteserrat, Hostatgeria de l’Abadia de Montserrat (Monterrat)
– Castellgalí, Refugi dels Pelegrins: Masia del Pla, carrer Costa del Pla, s/n (Castellgalí)
– Manresa, Centre d’espiritualitat, Cova de Sant Ignasi, Camí de la Cova 17 (Manresa)
– Manresa, Alberg Lluís Espinal, Cova de Sant Ignasi, Camí de la Cova 17 (Manresa)
– Manresa, Alberg de Manresa, Xarxa d’albergs de la Generalitat de Catalunya (Manresa)
Mapa d'allotjaments
Mapa d’allotjaments tipus alberg, refugi o similars de la ruta. Amplia el mapa clicant aquest símbol del la franga superior del mapa, per visualitzar quilometratge i durada aproximada de cada tram i fer-te les etapes del teu pelegrinatge.
[1] Altitud mínima | Altitud màxima: És l’alçada mínima i l’alçada màxima que hi ha a l’etapa.
[2] Ascens acumulat és la suma tot de desnivell positiu, de pujada, que fem al llarg de tot el recorregut, mentre que el Desnivell positiu és la diferència entre l’alçada del punt inicial i el punt final. L’arxiu que pots descarregar de la plataforma Wikiloc informa del desnivell positiu.
[3] Descens acumulat és la suma total de desnivell negatiu, de baixada, que fem al llarg de tot el recorregut, mentre que el Desnivell negatiu és la diferència entre l’alçada del punt inicial i el punt final. L’arxiu que pots descarregar de la plataforma Wikiloc informa del desnivell negatiu.
[4] Llocs d’interès. Són llocs per on passa la ruta o propers.