R1. E02. Manresa – Sallent | 23,5 km, 6h 45′
Perfil de l’etapa
Mapa interactiu
de dalt del mapa, a la part superior esquerra, per veure el tram. El tram indica el punt de sortida i els diferents punts de l’itinerari fins el punt d’arribada. Pots clicar sobre la icona 
per ampliar el mapa i sobre els globus per veure els punts per on passa l’itinerari i els llocs d’interès.
L’itinerari del mapa procura identificar llocs de la ruta que poden ser d’utilitat per guiar-nos i orientar-nos durant el recorregut i altres punts que, tot i no ser dins el traçat de l’etapa, poden ser d’interès.Ruta 1. Etapa 02. Manresa – Navarcles – Sallent
Comarca: el Bages
Itinerari: Manresa, Santa Maria de Viladordis, Els tres salts del Llobregat, Sant Benet de Bages, Navarcles, El Pont de Cabrianes, Sèquia de Manresa, Mas les Coves, Aqüeducte del Vilar, Sallent.
L’itinerari principal recull els punts principals del recorregut i el punt de partida (altitud inicial) i el punt final (altitud final) de cada etapa comença i finalitza a l’església principal del nucli d’inici i final o de la zona.
Clicant accediràs a Wikiloc. Per poder descarregar arxius (tracks) d'aquesta plataforma hauràs de tenir o de crear-te un compte a Wikiloc.
La durada de l’etapa és aproximada, s’ha calculat sobre una mitjana de 3,5 km/h tenint en compte la distància i l’ascens i descens acumulat però dependrà, també, del ritme, el nombre i la durada de les parades durant el recorregut.
Llocs d’interès5
El lloc apareix documentat des del segle X, oscil·lant entre el nom de Vilamajor, que apareix el 982, i el nom de Viladordis, que ho fa el 970. Entre 915 i 938 l’església ja consta com a filial de la seu de Manresa. En el subsol davant de l’església hi ha una necròpolisalt medieval, tombes antropomorfes, situada sobre les restes d’una possible vil·la romanovisigòtica. L’església original era una construcció del segle IX, va ser destruïda el 999, quan les forces d’al-Mansur arrasaren l’església de Manresa fins als fonaments, i va ser tornada a destruir el 1114 arran de la devastació que sofrí el Bages arran d’una incursió d’un exèrcit almoràvit. Els orígens del santuari actual els trobaríem entre els segles XII i XIII. A cavall dels segles XV i XVI, es va traslladar la porta d’entrada cap a l’actual façana principal i es va erigir el campanar.
La imatge de la Mare de Déu de La Salut, és una talla de fusta gòtica del segle XIV. Des de la seva fundació, La Salut ha estat un indret freqüentat per peregrinacions, aplecs i trobades. El títol de la Salut, al santuari, va ser posterior al segle XVII fruit de les processons en què es demanava la salut, a causa de les pestes.
L’any 1522 Sant Ignasi va passar a Manresa onze mesos i durant l’estada que va realitzar a la ciutat anava freqüentment al santuari a resar i a demanar caritat a la Casa de les Marcetes, una casa que es troba a prop de l’església, on hi residien els que exercien el patronat i cuidaven l’església abans que hi hagués un mossèn resident. Sant Ignasi es va convertir en un gran devot. Actualment a l’entrada del santuari hi ha una pedra que recorda el lloc on s’agenollava per resar, la pedra conté la inscripció “Any 15 22 JHS Padre de S Ignasi“.
El Llobregat es divideix en tres saltants: Els Tres Salts, l’un al costat de l’altre, on delimita entre els termes municipals de Sant Fruitós de Bages, a la riba dreta, i Talamanca a l’esquerra. A la riba creixen salzes blancs, àlbers i pollancres. En les èpoques de pluges importants, quan es produeix una crescuda del riu, Els Tres Salts es converteixen en una única cascada.
La roca dels Tres Salts és una calcària d’origen marí rica en fòssils en la qual es distingeixen dos nivells diferents: el superior que és dur i compacte, i el de sota que és menys resistent per la seva estructura nodulosa; d’aquí ve que es formin balmes al peu del saltant, quan aquestes cavitats s’esfondren el runam caigut se l’enduu el riu i el procés continua, fent retrocedir a poc a poc el salt, ho demostra la seva planta en forma de U. La roca dura de la llera està afectada per molts solcs, alguns profunds, orientats en la direcció del corrent. A vegades alguns còdols queden encallats en sots de la roca durant un temps, allí són moguts per la força de l’aigua, hi donen voltes i van colpejant el fons i les vores; amb el temps els sots inicials s’acaben convertint en unes cavitats arrodonides anomenades “marmites” de gegant.
Les tines dels Tres Salts, la casa de les Tines o les set tines de Talamanca és un conjunt format per set tines de pedra seca alineades i una barraca situat al municipi de Talamanca (Bages). Formaven conjunt amb unes altres sis tines, avui desaparegudes. Aquesta mena de construcció, molt utilitzada al llarg dels segles XVIII i XIX, es feia servir per transformar el most en vi a la mateixa vinya.
En aquella època, la vinya era un dels cultius més comuns a Catalunya. L’augment de població i el bon negoci que suposava l’exportació d’aiguardent cap al nord d’Europa i a Amèrica, va fer augmentar la plantació de raïm fins i tot en les zones on les terres eren més aspres i difícils de cultivar. Per facilitar-ne la feina i el transport, es van edificar les tines, amb l’objectiu de no haver de traginar el raïm fins els masos i poder treballar la fermentació del most al camp mateix. La construcció se situa pròxima a la desembocadura de la riera de Mura al riu Llobregat. Generalment estan a prop d’algun curs d’aigua per poder-les netejar a fons abans de trepitjar el raïm. Aquest es xafava dins la tina i es mantenia aïllat gràcies a les parets de pedra recobertes de ceràmica vidriada a l’interior. Aquestes construccions van anar caient en desús a partir del 1879, quan va arribar, a Catalunya, la fil·loxera.
El monestir benedictí de Sant Benet de Bages, situat al terme municipal de Sant Fruitós de Bages, és un dels conjunts monàstics de l’Edat Mitjana més ben conservats de Catalunya. El monestir fou fundat entre els anys 950 i 960 pel matrimoni Sal·la i Ricarda, vescomtes del Conflent. Sal·la posà el monestir sota la dependència directa de Sant Pere de Roma i disposà que els abats havien de ser escollits entre membres de la seva descendència. El 967 hi ha l’acta de fundació i la dotació del monestir, i es nomemà el primer abat conegut, Abbó. El 984 Adalbert, fillol del fill de Sal·la, va succeir a Abbó. La seva actuació va ser tan nefasta, que fou expulsat cap al 993. Li succeí un altre familiar, Seniofred, la gestió del qual tampoc no fou del gust dels monjos, tal com es reflecteix en un memorial que escriviren posteriorment.
El 972, mort Sal·la, es consagrà la primera església amb la presència del Comte Borrell de Barcelona i els bisbes de Vic, d’Urgell i de Barcelona. El 999 l’establiment va patir l’atac de les tropes d’Almansor. El 1002 es va escollir un nou abat, Ramió (1002-1032), triat pels monjos i sense la intervenció de la família dels fundadors. Entre els anys 1045 i 1074, Sant Benet va estar regit per l’abat Miró, germà de Ramon Berenguer I, Comte de Barcelona i de Girona. El 1075, a la mort de l’abat Miró, germà de Ramon Berenguer I, i com a conseqüència de la reforma eclesiàstica de Cluny, la situació canvia i Sant Benet fou unit al monestir de Sant Ponç de Tomeres (Erau, Llenguadoc-Rosselló). A la fi del segle XII es va recobrar la independència, l’abat Benet (1108-1152) fou triat entre els membres de la comunitat.
El 1114 l’establiment va patir una nova incursió islàmica, els efectes de la qual foren força greus, veient-se obligats a construir de nou l’església, l’actual, acabada cap al 1212. L’any 1348, durant la Pesta Negra, la comunitat va desaparèixer gairebé del tot. A mitjans del segle XVI, les dependències monàstiques es trobaven força deteriorades. El 1593 va perdre la seva independència i fou unit a Santa Maria de Montserrat, segons una butlla papal de Climent VIII.
El monestir va restar actiu fins a l’any 1835, quan va deixar de tenir comunitat arran de la desamortització de Mendizabal, i les propietats foren subhastades i el monestir fou venut a particulars. Actualment, és una propietat privada.
El Pont de Cabrianes dona nom a l’entitat de població del municipi de Sant Fruitós de Bages, també anomenat Sant Jaume d’Olzinelles, i a les restes del pont que hi ha sobre el Llobregat en el congost d’Olzimelles. El lloc d’Olzinelles es troba documentat des del segle X. El vell temple de Sant Jaume, unit al Mas Olzinelles, té detalls d’arquitectura preromànica que declaren la seva antiguitat.
El pont està sotiuat en un punt molt estratègic per l’estretor del riu i la solidesa de la roca, perfecta per edificar-hi un pont. De fet n’hi han hagut diversos en el decurs de la història, per assegurar el pas del Camí Ral de Manresa a Vic. El primer pont conegut és un de pedra. Ja hi era l’any 1086 del qual es conserven els fonaments d’un dels pilars. El primer pont del segle XI va ser enderrocat i refet durant el segle XIII. Aquest tenia cinc arcs, més de 100 metres de llarg i 20 d’alçada sobre el riu i, com molts ponts medievals, era triangular i asimètric, més alt al centre que als costats, seguint la clàssica silueta d’esquena d’ase de molts ponts medievals, amb l’arc central més esvelt. El 1939, amb la retirada de l’exèrcit republicà, va ser volat per impedir l’avenç de les tropes franquistes. Una de les càrregues de dinamita no va explotar i ens va deixar l’arc actual que és el queda del pont.
L’indret va ser durant segles un lloc de pas amb una sola casa, el Mas Bertran, però a finals del XIX hi va haver grans canvis: es va construir una fàbrica tèxtil que aprofitava l’energia hidràulica mitjançant una resclosa i un canal, alhora que s’edificaven habitatges per als treballadors. Però la fàbrica va tancar víctima de la crisi del tèxtil i el Pont es va despoblar totalment.
Els orígens de la capella es troben lligats a l’existència del proper mas Bertran. A finals del segle XIX es va formar un nucli al seu voltant degut a la construcció d’una fàbrica tèxtil prop de l’indret. L’església fou construïda al darrer terç del segle XIX, en terrenys del mas, responent a les necessitats de la població, constituint una colònia tèxtil arran de la fàbrica tèxtil que s’hi havia construït. L’església, d’estil neoromànic, va reemplaçar a l’església parroquial de Sant Jaume d’Olzinelles, en aquell moment, en plena decadència i, per aquest motiu, que va obtenir el títol d’església parroquial.
El vell temple de Sant Jaume d’Olzinelles té detalls d’arquitectura preromànica que declaren la seva antiguitat. Corona un petit puig al lloc d’Olzinelles, lloc que apareix documentat a partir del 978, en una butlla del papa Benet VII, al bisbe de Vic i torna a esmentar-se a l’acta de consagració de Santa Maria de Manresa. L’església, però, no fou esmentada fins l’any 1086.
Des que el nucli del Pont de Cabrianes es va abandonar (1960-1970), l’església no té culte continuat. Actualment al nucli d’Olzinelles només hi viuen unes quatre famílies. L’església de Sant Jaume del Pont de Cabrianes només s’obre el dia de Sant Jaume (25 de juliol) en que es fa una missa i una reunió de la gent que havia viscut a l’antiga colònia.
L’any 1336 Manresa patí una gran sequera que deixà els manresans a la misèria, fins i tot alguns van haver d’emigrar a altres contrades. L’any 1339 els consellers de la ciutat decidiren construir la gran obra de la sèquia. El rei Pere III de Catalunya, atenent les justes i fonamentades súpliques dels síndics de Manresa, concedí el mateix any el privilegi de construir la sèquia. El 1339 comencen les obres amb la construcció de la resclosa davant del molí anomenat de Mateu de Vilallonga i la presa d’aigües del riu Llobregat per sota del castell de Balsareny. Més tard, el bisbe de Vic, Galcerà Sacosta, molest per les obres, prohibeix que la sèquia passi, al terme de Sallent, pels terrenys propietat del bisbat. Però els manresans estaven decidits a continuar l’obra i els consellers i jurats van manifestar que estaven disposats a indemnitzar tots els danys i perjudicis que ocasionés. Tot i així, davant la continuïtat de l’obra, el bisbe executà una sentència d’excomunió contra la Universitat de Manresa, contra els consellers i jurats i contra els mestres de pedra.
L’any 1348 la cruel epidèmia de pesta negra va paralitzar l’obra de la sèquia durant deu anys. Finalment l’any 1375 el canal arribava a l’indret de l’Agulla, terme municipal de Manresa (actualment el Parc de l’Agulla). Des d’aquest punt es van construir els ramals que portaven les aigües a les partides de Santa Clara i Puigterrà fins a les muralles de la ciutat. L’obra de la sèquia fou acabada l’any 1383 amb l’arribada de les aigües del riu Llobregat a dins les muralles de la ciutat de Manresa (al lloc de l’actual plaça Europa).
El miracle de la Misteriosa Llum. Segons la tradició, a les nou del matí del dia 21 de febrer de l’any 1345, un globus resplendent que venia de la muntanya de Montserrat es dirigí a l’església del Carme de Manresa, hi entrà per una de les finestres de la façana principal, s’aturà a la clau de l’absis i després es partí per la meitat en dos globus iguals, que al cap de pocs minuts tornaren a unir-se formant un sol globus i va sortir del temple per adreçar-se cap a Montserrat. Els manresans veieren en aquest fet un miracle diví a favor de la ciutat. Un mes i mig més tard del fet moria el bisbe de Vic, Galcerà Sacosta. El seu successor, Miquel de Ricomà, s’apressà a conciliar els interessos de l’Església amb els de la ciutat de Manresa. Així, es formalitzà un pacte de «Concòrdia» que fou signat el 19 de novembre de 1345 amb l’aprovació del rei Pere III i el papa Climent VI. De llavors ençà, per rememorar el miracle, entorn el 21 de febrer a Manresa celebren la Festa de la Llum.
El resultat d’aquesta obra d’enginyeria hidràulica medieval és una sèquia de 26 quilòmetres de recorregut amb un desnivell de només 10 metres on al llarg del recorregut trobem altres obres hidràuliques, com la Resclosa dels Manresans, els aqüeductes o les mines.
Al llarg del recorregut, la Sèquia que va a Manresa passa obres monumentals, construïdes el segle XIV, com ara els grans aqüeductes, popularment anomenats ponts. Alguns d’aquests aqüeductes, com el de Conangle, el Vilar o el de Santa Maria, són considerats avui veritables monuments. Aquesta obra permetia superar barrancs, rieres o torrents. A més, com a aqüeductes menors, habitualment formats per un sol arc, es conserven el pont del Rector, el de la Vinya d’en Martí i el de Santa Cecília, tot i que antigament n’hi havia algun més, com el Pont dels Cirers o el Pont dels Gripaus. També són molt característics els pontarrons que servien per travessar el canal d’una banda a l’altra o per facilitar el desguàs de les aigües pluvials.
La sèquia també compte amb mines i bagants. Destaquen la mina del Balç de Balsareny ès de 509,7 m i la del mas de les Coves de 159,3m. Els bagans permetien desviar l’aigua cap a una rasa lateral i consistien en una comporta interior de ferro inserida dins un forat a la pedra i que es podia elevar mitjançant una cadena.
L’aqüeducte del Vilar permet superar el torrent de Soldevila. El rei Pere III concedí el privilegi de construcció del canal el 1339. Construït el 1344, segle XIV, en els segles XVII-XVIII fou reparat pels desperfectes ocasionats pels bandolers i altres causes. Té sis arcs de mig punt. Fa 85’50 metres de llarg, 4’25 d’ample i 19 d’alçada. Reparat ja al s. XVIII, l’any 1955 s’hi va fer un afegit lateral per elevar els calaixos de l’aqüeducte. Actualment en desús, va estar en funcionament fins al 1960, quan degut al mal estat estructural i les filtracions que va ser substituït per un sifó.
Imatges de l’etapa
Transport, comerços, àpats i allotjament
L’itinerari de l’Etapa 2. Manresa – Sallent transcorre pel nucli de Viladordis, administrativament considerat una barriada del municipi de Manresa, i el municipi de Navarcles.
Per facilitar l’accés a informació actualitzada sobre ‘Transport, comerços, àpats i allotjament’ proporcionem els enllaços als nuclis que disposen de pàgina web. Si hi ha possibilitats d’allotjament en refugi, alberg o similars ho indicarem. De tota manera, per tal de comprovar que la informació és actualitzada recomanem fer cerques directament a internet.
Nuclis habitats:
– Manresa
– Viladordis (nucli de Manresa)
– Navarcles
– Sallent
Allotjament:
– Manresa, Centre d’espiritualitat, Cova de Sant Ignasi, Camí de la Cova 17 (Manresa)
– Manresa, Alberg Lluís Espinal, Cova de Sant Ignasi, Camí de la Cova 17 (Manresa)
– Manresa, Alberg de Manresa, Xarxa d’albergs de la Generalitat de Catalunya (Manresa)
– Cabrianes, Casa de colònies Mas Martorell (a mig camí del tram, alçada Cabrianes)
Mapa d'allotjaments
Mapa d’allotjaments tipus alberg, refugi o similars de la ruta. Amplia el mapa clicant aquest símbol del la franga superior del mapa, per visualitzar quilometratge i durada aproximada de cada tram i fer-te les etapes del teu pelegrinatge.
[1] Altitud mínima | Altitud màxima: És l’alçada mínima i l’alçada màxima que hi ha a l’etapa.
[2] Ascens acumulat és la suma tot de desnivell positiu, de pujada, que fem al llarg de tot el recorregut, mentre que el Desnivell positiu és la diferència entre l’alçada del punt inicial i el punt final. L’arxiu que pots descarregar de la plataforma Wikiloc informa del desnivell positiu.
[3] Descens acumulat és la suma total de desnivell negatiu, de baixada, que fem al llarg de tot el recorregut, mentre que el Desnivell negatiu és la diferència entre l’alçada del punt inicial i el punt final. L’arxiu que pots descarregar de la plataforma Wikiloc informa del desnivell negatiu.
[4] Llocs d’interès. Són llocs per on passa la ruta o propers.