R1. E03. Sallent – Puig-reig | 22,4 km, 6h 30′

 Perfil de l’etapa

Clica sobre la imatge per ampliar-la

Mapa interactiu

Clica en la icona    de dalt del mapa, a la part superior esquerra, per veure el tram.  El tram indica el punt de sortida i els diferents punts de l’itinerari fins el punt d’arribada. Pots clicar sobre la icona    per ampliar el mapa i sobre els globus per veure els punts per on passa l’itinerari i els llocs d’interès. L’itinerari del mapa procura identificar llocs de la ruta que poden ser d’utilitat per guiar-nos i orientar-nos durant el recorregut i altres punts que, tot i no ser dins el traçat de l’etapa, poden ser d’interès.
Ruta 1. Etapa 03. Sallent – Balsareny – Navàs – Puig-reig

Comarca: el Bages i el Berguedà

Itinerari: Sallent, la Sèquia de Manresa, Aquedücte de Conangle, Horts del rector, Capella i Fon de Sant Roc, Balsareny, Resclosa dels Manresans, Església de Sant Estevede Balsareny, L’Ametlla de Merola, Cal Marçal, Església de la Mare de Déu de l’Assumpta de Cal Marçal, Cal Pons, Església de Sant Josep de Cal Pons, Puig-reig.

L’itinerari principal recull els punts principals del recorregut i el punt de partida (altitud inicial) i el punt final (altitud final) de cada etapa comença i finalitza a l’església principal del nucli d’inici i final o de la zona.

Dades tècniques de l’etapa
Distància de l’etapa: 22,4 km
Durada aproximada: 6h 30′
Altitud inicial: 279 m
Altitud final: 454 m


Altitud mínima1: 270 m
Altitud màxima1: 457 m
Ascens acumulat2: 443 m
Descens acumulat3: 270 m

   Ruta de l'etapa (clica aquí)

Clicant accediràs a Wikiloc. Per poder descarregar arxius (tracks) d'aquesta plataforma hauràs de tenir o de crear-te un compte a Wikiloc.

La durada de l’etapa és aproximada, s’ha calculat sobre una mitjana de 3,5 km/h tenint en compte la distància i l’ascens i descens acumulat però dependrà, també, del ritme, el nombre i la durada de les parades durant el recorregut.

Llocs d’interès5
Casa museu Torres Amat

Casa pairal de la família Torres Amat, situada al costat del riu Llobregat, les seves luxoses sales són un exemple excel·lent per copsar el poder de la burgesia catalana. La vinculació dels Torres amb la vila de Sallent ve d’antic les primeres notícies daten de l’any 1252, segle XIII. Al segle XVI se sap que posseïen grans extensions de terres de conreu. Joan de les Torras (1567-?) va fer construir les voltes del soterrani (una de les quals porta la data de 1625), i en temps del seu fill Miquel de las Torras (1633-?) es va obrir un nou portal adovellat i unes finestres, una de les quals té gravada a la llinda la data de 1683. Al segle XVIII s’uneixen les famílies Torres i Amat i d’aquest matrimoni van néixer dotze fills, la qual cosa va obligar a ampliar la casa. Dues llindes de la façana sud, una al damunt d’un nou portal i l’altra en un balcó, porten la data de 1774.

Entre els seus membres més destacats de la família Torres – Amat figura el bisbe Fèlix Torres Amat (1772-1847), religiós, bisbe reformador, hereu de les idees i la cultura del segle XVIII i amb una vida plena de contrastos. El 1816 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on participà en la Biblioteca d’Escriptors Catalans, raó per la qual se’l considera entre els precursors de la Renaixença. La Bible Society de Londres li encarregà la traducció al català de la Bíblia, però la prostració d’aquesta llengua va fer que la traducció no reeixís.

L’hereu de la família Torres – Amat, Antoni Torres Amat (1756-1831), demanà autorització al bisbat, el 1814, per a prendre aigua del canal de la Mitra, per tal de moure unes rodes hidràuliques destinades a unes màquines que pensava instal·lar i que van donar peu a una fàbrica adjacent a la casa que es posà en marxa el 1816. Anys més tard va ser en aquesta fàbrica on s’hi va instal·lar un dels primers telers mecànics que van funcionar a Catalunya i és l’origen de la revolució industrial a la península ibèrica.

Pont del Batlle Pere Otger o Pont Vell de Sallent

El nom de Sallent apareix per primer cop el 955 (ipso Saliente). Els senyors comtals del castell foren els Gurb – Queralt; el primer conegut és Sendred de Gurb, que consta que ho era el 1005. El domini d’aquesta família perdurà fins al 1208 quan Berenguer de Queralt vengué el castell al rei Pere I.

El pont del Batlle Pere Otger, que fou qui impulsà la seva construcció, conegut popularment com a Pont Vell, és un pont gòtic construït al segle XIV per tal de facilitar l’accés a la vila que es feia abans del pont per la resclosa del Mal Pas. El 1333 es va iniciar la construcció del pont amb un privilegi del rei Alfons el Benigne i s’acabà de bastir l’any 1373, després de més de 40 anys de treballs, en el mateix lloc on s’aixeca l’actual pont vell. Va ser el primer pont permanent que unia les dues bandes del Llobregat entre Gironella i el Pont de Cabrianes. Està fet de pedra tallada, consta de cinc arcs amb una curvatura més pronunciada als inicis, i els pilars estan protegits per trencaaigües. Tot i així, el 1747 una riuada el trencà i n’ensorrà les arcades centrals i la Real Audiència del Principat encarregà la redacció dels plànols d’un nou pont que es començà el 1749. Per la seva monumentalitat esdevingué icona de la vila i símbol principal del seu escut. El 1886 s’eixamplà el pont amb unes voreres per a vianants. El 1939, durant la Guerra civil, s’intentà volar-lo, però només en va restar afectada una arcada que es va reparar després de la guerra.

Horts del rector de Balsareny

En la part inicial la Séquia havia de passar per terrenys sota el castell, que eren propietat del baró de Balsareny, i per això la ciutat de Manresa va comptar amb el permís dels seus castlans, vassalls encarregats de la guarda, la defensa i el govern d’una castlania que incloïa el castell i també el territori o terme circumdant. Però, de l’aigua de la Sèquia només se’n podien servir els manresans, de manera que els pagesos de Balsareny i altres pobles de la rodalia havien de veure com el canal passava pel costat de les seves terres sense poder-ne tocar ni una gota. Naturalment, això va provocar molts conflictes al llarg dels anys.

Als segles XVI i XVII es registren un bon nombre de denúncies, multes i episodis de rebel·lia per part dels hortolans de Balsareny, sovint sota l’empara o directament atiats pel mateix baró o pel rector, ja que els horts més importants del poble regats amb la Séquia eren a la Coromina i propietat del baró i del rector. Encara es conserva l’aqüeducte o pont anomenat del Rector, perquè es troba on la parròquia tenia els seus horts.

Al segle XVIII els veïns de Balsareny que tenien horts a la vora de la Sèquia hi feien forats per poder regar, tapant-los i destapant-los segons la seva conveniència. Quan la Junta de la Sèquia ho va saber va fer tapar aquells forats i va deixar sense aigua els horts del poble. En aquell moment el rector de Balsareny era Roque García de la Enzina, un capellà il·lustrat que escrivia versos, tenia nocions d’enginyeria i que fou un personatge important en la història del poble, sobretot perquè va impulsar la construcció d’un pont sobre el Llobregat. El rector García va enginyar un curiós aparell que ara s’anomena “trompa” o “cantimplora”, i que és un sifó que permet treure aigua de la Sèquia sense fer-hi cap forat. No cal dir que aviat tots els pagesos es van afanyar a imitar-lo. El rector fou denunciat pels manresans i, tot i que les ordenances de la Séquia només prohibien foradar i no deien res d’altres sistemes més sofisticats, el litigi es va allargar de 1787 a 1791, i finalment la Reial Audiència va condemnar Roque García a pagar una multa. Molt més endavant, ja al segle XX, la Junta de la Séquia va arribar a un acord amb els propietaris dels horts i es van modificar els reglaments per permetre l’ús per als regants de fora de Manresa en unes hores determinades. Encara en algunes cases de Balsareny conserven les trompes que havien utilitzat anys enrere.

Pont de Balsareny

El primer document històric al·lusiu a Balsareny, datat l’any 951, l’anomena Balceringia; en canvi, al segon document més antic que hom coneix, del 977, ja surt escrit Balciaren, del qual deriva l’actual nom del poble. 

La construcció del pont de Balsareny va convertir aquesta població en una cruïlla estratègica. Antigament el tragí de la sal era molt important. A part de la ruta que anava cap a Barcelona n’hi havia una de transversal per on es transportava la sal de Cardona cap a la plana de Vic. Aquesta ruta travessava el pla de Bages per Santpedor i creuava el Llobregat pel Pont de Cabrianes, facilitant la comunicació dels pobles d’Osona i el Lluçanès amb la zona del pla de Bages, camí molt utilitzat pel comerç de la sal de Cardona; a partir d’aleshores hi passava també la ruta de la sal cap a Vic. A Balsareny no hi havia pont i, per travessar el riu, els vilatans havien de passar per un gual, un indret on es pot passar el riu a peu, a cavall o amb carro, que hi havia una mica més avall del pont actual. Però si el riu feia una crescuda havien de fer la volta fins a Sallent.

La construcció del pont va comportar un ascens en el nombre de persones que a Balsareny tenien com a ofici el de traginer i també va motivar que s’instal·lessin més hostals al poble. El seu impulsor va ser el rector del poble: Roc García de la Enzina, un personatge destacat en la història de Balsareny. Era una persona il·lustrada i amb coneixements d’enginyeria. Havia nascut en un lloc de la província de Valladolid i de jove va venir a Catalunya acompanyat d’un seguici de patges, cridats, ajudants i col·laboradors paisans seus. Després d’haver estat ordenat capellà al seminari de Vic, el 1775 va guanyar per oposicions la rectoria de Balsareny, càrrec que va ocupar fins a la seva mort, l’any 1807. Va dirigir diverses obres a Balsareny però l’obra més important fou el pont sobre el Llobregat, costejada pel mateix rector i pels parroquians. S’inicià l’any 1779 i després d’alguna interrupció s’acabà l’any 1797. La tradició diu que va ser el rector Roc García qui va dirigir l’obra.

Capella de Sant Roc de Balsareny

Situada a una banda del pont del riu Llobregat, és una de les capelletes més conegudes de Balsareny. Fou construïda per mossèn Roc Garcia de la Enzina després d’acabar les obres del Pont del Riu (pont de Balsareny), el 1797. Passat el pont hi havia hagut un altre pedró amb la imatge de la Puríssima, del qual avui no en queden rastres. A la capella de Sant Roc s’hi va esculpir una dècima (poesia de deu versos), avui força deteriorada per l’erosió.

Una placa de marbre que s’hi va col·locar l’any 1916 transcriu la dècima que estava gravat a la pedra, i que reproduïa uns versos redactats per Roc García, rector de Balsareny que va impulsar la construcció del pont: Virgen Dolorosa, el puente / por Vos, sin mal concluido, / guardad, pues el pueblo unido / lo pide devotamente. / Vos, Bautista penitente, / y vos, mi patrón San Roque, / haced que no se derroque, / ni esta capilla, si os place, / que el Rector Garcia os hace / para que el pueblo os invoque.

Aqüeducte de Santa Maria

Aqüeducte de la Séquia de Manresa del segle XIV, anomenat popularment Pont de Santa Maria perquè tant fa la funció d’aqüeducte com de pont. És a dir, l’aigua de la Séquia continua circulant pel seu interior, i la plataforma superior, habilitada amb unes baranes, permet el pas de persones i de vehicles. Just a la sortida del pont trobem una fita on hi ha esculpit l’escut de Manresa i la data de 1890. És una de tantes fites que recorda que el recorregut de la Séquia formava part antigament del municipi de Manresa. És un dels tres aqüeductes monumentals d’aquesta infraestructura medieval que es troben en el seu recorregut principal. Salva el desnivell provocat per la riera del Mujal, pocs metres abans que aquesta desemboqui al Llobregat. Es troba als afores de la població de Balsareny. La Séquia de Manresa és una de les obres d’enginyeria hidràulica més importants de la Catalunya medieval. Per fer front a una greu sequera el Consell de la Ciutat de Manresa decidí construir una gran sèquia, projecte que va obtenir el permís del rei Pere III.

En la part inicial la Sèquia de Manresa havia de passar per terrenys sota el castell de Balsareny, que eren propietat del baró de Balsareny, i per això la ciutat de Manresa va comptar amb el permís dels castlans (vassalls encarregats de la guarda, la defensa i el govern del castell i del territori circumdant. Les obres de l’aqüeducte de Santa Maria van començar el mateix any que les de la Sèquia, el 1339.

Castell de Balsareny

El castell de Balsareny apareix esmentat l’any 951 en antics documents d’època carolíngia procedents del monestir de Sant Benet de Bages. En un document del 962 i en un altre de 990 se l’esmenta com a Castrum Balciarenno. És un palau fortificat d’estil gòtic civil català ubicat dalt d’un turó, sobre el municipi de Balsareny. És un dels pocs castells regulars i homogenis de la Catalunya central degut a que es va planificar i edificar en una sola campanya constructiva. Era un castell que tenia adscrit un terme, i la delimitació del terme i repoblació devia tenir lloc entorn de l’any 950, sota el comte de Barcelona Sunyer I en el context de la segona repoblació de pla de Bages.

Arran de la rebel·lió del got Aissó, els anys 826 i 827, tot el Bages va quedar despoblat fins que Guifré el Pilós el va repoblar els anys 877 al 883, construint esglésies, monestirs i rebastint castells vora el Llobregat, des de Balsareny fins a Manresa. En els segles X i XI, una família que duia el cognom de Balsareny es va instal·lar i va ajudar a la reconquesta de la terra que era en mans dels sarraïns. El primer personatge que apareix amb aquest nom és un vicari comtal, Guifred de Balsareny, que comprà el 1009 unes cases al poble de Balsareny.

Ente els segles XI i XIII el castell passa a mans de diferents propietaris. El 1281, Ramón de Peguera, en comprà els drets territorials, econòmics i militars de la baronia al rei Pere III, la família Peguera continuà en el castell fins el 1497. L’edifici actual, força ben conservat, es va construir durant la segona meitat del segle XIV, en temps del rei Pere III el Cerimoniós. Al segle XVI els propietaris eren els Oliver fins als inicis del segle XVII quan el bandolerisme s’apropia de la zona i el Castell va esdevenir un refugi clau per als bandolers. Actualment ha esdevingut propietat, a través d’enllaços matrimonials, de la família Alòs, una nissaga cabdal dins de la història moderna de Catalunya.

Església de Santa Maria del Castell de Balsareny

L’església consta ja existent el 1039 al testament d’Ingilberga, muller de Guifré de Balsareny; apareix també esmentada l’any 1045 quan el senyor del castell, Bernat Guifré, fa una donació a Sant Iscle de Balsareny per la seva dedicació.

Església emplaçada vora el castell de Balsareny, a l’extrem sud del turó per on hi passa el camí d’accés. Presenta les característiques d’una petita capella senyorial i destinada als senyors del castell. La construcció actual és un romànic avançat, de mitjans del segle XII. Al segle XVI i començament del XVII fou ampliada amb una sagristia i una capella lateral barroca dedicada a la Mare de Déu del Castell.

En un principi estava dedicada a sant Iscle i amb posterioritat a 1685 es canvià per l’advocació de la Mare de Déu, que es venera en una capella lateral. En aquesta capella lateral s’hi venerava una imatge de la Verge feta de marbre de Carrara al segle XVII. Tenia una llarga tradició de devoció popular i de miracles. Aquesta tradició es recull en els goigs dedicats a la Mare de Déu del Castell. Amb motiu de la Guerra Civil de 1936 aquesta escultura es va perdre i ara la substitueix una altra escultura, també de marbre.

Resclosa dels Manresans

Resclosa situada a l’inici de la Sèquia de Manresa on es desvia l’aigua del riu Llobregat cap a aquest canal d’origen medieval. Tal vegada s’hauria d’anomenar amb més propietat un assut, que és una presa de petites dimensions per derivar l’aigua cap a una sèquia. Es troba en un meandre del riu, sota el turó on s’assenta el castell de Balsareny, en un entorn amb un interessant bosc de ribera. Originàriament estava feta amb troncs de fusta, però des de principis del segle XX està recoberta amb formigó, tot i això, la resclosa conserva la forma semiel·líptica que tenia quan es va construir.

A l’inici de la sèquia hi ha la Fita de la resclosa dels Manresans, una pedra que sobresurt a la façana de la caseta on l’aigua desviada per la resclosa entra al canal tot passant sota la caseta. És, per tant, el punt d’inici de la Sèquia, i aquesta pedra va a ser la primera de les diferents fites amb l’escut de Manresa que es troben al llarg del recorregut de la Sèquia. Originàriament es considerava que els terrenys per on discorre la Sèquia eren terme de Manresa, fet indicat per la presència de diverses fites amb l’escut de la ciutat. Amb la creació dels municipis moderns, però, s’entén que passa pel territori de diferents termes.

Santa Maria de Merola

El lloc de Merola és documentat com a fortalesa des del 983 i formava part del terme del castell de Puig-reig en els segles IX i X. El Monestir de Sant Llorenç de Bagà tenia tres masos, terres i vinyes en el terme de Merola cap al 961-983 (et in Merola mansos .III. cum terras et vineas). Els senyors de Merola, documentats des de mitjan segle XI, van construir el Castell de Merola, també dit Torre de Merola, al segle XII, del qual només en resta el mur de tramuntana de la torre d’homenatge darrera l’actual Església de Santa Maria de Merola. A Merola hi trobem dues esglésies: l’Església vella de Santa Maria de Merola i l’Església de Santa Maria de Merola.

L’Església vella és esmentada a l’Acta de Consagració de la catedral Seu d’Urgell, escrita en català primitiu l’any 819 o 839. L’església romànica de Santa Maria de Merola és documentada el 1050, que fou afavorida amb deixes testamentàries i de la qual es conserven només unes restes incompletes. Fins al començament del segle XVI fou l’església parroquial del lloc i del terme casteller (domini dels Berga i posteriorment del Rei) fins que l’any 1609 l’edifici romànic mantingué el seu culte, però com sigui que l’edifici ja amenaçava ruïna i el seu emplaçament no era prou còmode als parroquians, hom determinà d’edificar una nova església al lloc anomenat la Torre de Merola, iniciativa que fou patrocinada per terratinents de la parròquia.

El 2 d’agost del 1609 es posava la primera pedra de la nova església, l’Església de Santa Maria de Merola, i el 27 de novembre del 1611 era beneïda pel rector i vicari perpetu de Puig-reig. A aquesta nova església foren traslladades les relíquies de sant Crisantó i de santa Dòria i l’església romànica quedà totalment abandonada.

Riera de Merlès

La riera de Merles forma part del Pla d’espais d’interès natural, protegit. Es tracta d’un sistema fluvial de transició entre el pre-Pirineu i les conques i altiplans centrals, on es conserven poblaments faunístics molt rars. Aquesta riera representa un dels darrers afluents de la conca del Llobregat, on es conserva un bon grau de qualitat ecològica de les seves aigües. L’espai recull l’àmbit fluvial on hi trobem diverses comunitats de vegetació d’ambients aquàtics i de ribera, entre les que destacaríem comunitats de llenties d’aigua, salzedes i vernedes que en alguns punts hi són molt ben representades i en bon estat de conservació.

Les comunitats faunístiques de vertebrats associades a aquest medi són especialment riques, amb una comunitat de carnívors ben conservada, entre els quals destaca el turó, la llúdriga, la fagina, la geneta, el senglar i un bon nombre de rapinyaires. Les comunitats de peixos que habiten aquestes aigües són pròpiament mediterrànies i ibèriques (barb cua-roig, bagra, anguila) i amb algunes espècies d’origen europeu.

Colònies tèxtils: L'Ametlla de Merola, Cal Riera, Cal Vidal, Cal Marçal, Cal Pons

La principal particularitat de les terres del Baix Berguedà i que les diferencia de la resta de Catalunya i els proporciona identitat pròpia, és el conjunt de colònies tèxtils -que es començaren a construir durant la segona meitat del segle XIX- que podem trobar a tocar del riu Llobregat. Una concentració única de colònies industrials -amb elements comuns entre elles i elements singulars que fan que no n’hi hagi cap d’igual- on han viscut i treballat milers de persones i que, actualment, conformen un conjunt patrimonial de gran valor que ens permet recordar un dels capítols essencials del procés d’industrialització de Catalunya.

A totes les colònies existien dos espais ben diferents. El primer era l’espai industrial, on hi havia la fàbrica i els elements (la resclosa, el canal i la turbina) que permetien transformar l’aigua del riu en energia que feia moure la maquinària. A tocar de la fàbrica, o un xic més lluny, hi vivien les famílies treballadores de la colònia. En aquest espai, a més dels habitatges pels obrers, els propietaris hi feien construir, també, tota mena de serveis i equipaments per a ús dels treballadors: forn de pa, carnisseria, peixateria, botiga, safareig, escola, residència per a noies treballadores, església, cafè, teatre, zona esportiva, etc. Presidint el conjunt de la colònia, destacava, sovint en un punt alçat, la torre de l’amo.

L’Ametlla de Merola és un nucli d’uns 190 habitants (2022), que es va originar com a colònia industrial tèxtil a l’últim terç del segle XIX. L’origen de l’Ametlla es remunta a l’any 1832, al molí d’en Josep Comas i Ametlla, amb una petita fàbrica de màquines de cardar. L’any 1854 ven el molí a un empresari de Balsareny, peròno és fins a l’any 1864 que neix pròpiament la colònia. La representació dels pastorets quasi va néixer al mateix temps que la colònia i han complert una vida que ja supera els cent anys.

Els orígens de Cal Riera, com moltes altres colònies tèxtils situades al peu dels rius Llobregat, Ter o Cardener, es remunten a l’existència d’un vell molí fariner convertit en fàbrica que aprofita l’aigua del riu com a font d’energia. En el cas de cal Riera, fou una societat formada per diferents industrials tèxtils, que adquirí la finca de la Casa Gran de Cal Riera amb el seu molí, i les terres del seu voltant, on van sol·licitar el permís d’utilització d’aigües industrials i on van construir la fàbrica, que ja funcionava el 1985.

El fundador de la Colònia Vidal, també coneguda com a Cal Vidal, va ser Ignasi Vidal i Balet juntament amb la seva família, els “Vidalets”. L’any 1882 la família Vidal va comprar els terrenys necessaris per a la construcció de la Colònia. La construcció d’aquesta va començar el 1896, a partir del projecte d’un dels seus propietaris, però no es va acabar de construir fins a l’any 1901.

Cal Marçal, actualment, és una entitat de població de Puig-reig, de 132 habitants (2015). La família de fabricants manresans Torra va crear la colònia el 1880; va ser venuda als Pons el 1915 i més tard als Viladomiu el 1929. La crisi que afectà tot el tèxtil al Berguedà provocà el tancament de la fàbrica el 1989.En l’actualitat romanen actius la turbina i el generador d’electricitat de la fàbrica (instal·lats el 1932), que es distribueix mitjançant la xarxa general.

Cal Pons, també conegut com a Colònia Pons, fou fundada l’any 1875, el seu conjunt arquitectònic està catalogat com a a bé cultural d’interès nacional. La fàbrica tèxtil va tancar el 1995, i actualment, desmantellada l’estructura de colònia, és un nucli de població de 105 habitants (2018). En destaca un impressionant bosc i un jardí que envolta les dues torres neomedievalistes dels propietaris, així com l’església neogòtica de Sant Josep, amb el panteó familiar.

Església de Sant Josep de Puig-reig

L’església de Sant Josep és l’església de la Colònia Pons, al municipi de Puig-reig (Berguedà), d’estil neogòtic. Està protegida com a part del bé cultural d’interès nacional de la Colònia Pons. Advocada a la Mare de Déu de Montserrat, fou començada el 25 de març de 1886 i consagrada el 10 d’agost de 1887. Fou construïda durant la primera i gran etapa constructiva de la Colònia, alhora que s’aixecaven també les dues torres, la fàbrica i els habitatges dels obrers. La construcció fou impulsada i finançada, com la resta de la colònia, per l’empresari Josep Pons i Enrich, i l’arquitecte fou Josep Torres i Argullol.

Aquest església fou coneguda, segons la premsa de l’època, com “La catedral de l’Alt Llobregat”. La seva importància augmentà quan va rebre les relíquies de Santa Aurèlia de Niça. L’església era un edifici simbòlic més dins l’espai de domini de la colònia, juntament amb les dues torres, el xalet del director i l’imponent jardí. A un nivell inferior s’hi troba una capella, destinada a usos més esporàdics, coneguda també com les tombes, ja que alberga les tombes destinades a allotjar els cossos dels membres de la família Pons.

Des del 2009 l’església acull el Centre d’Interpretació de l’Església de la Colònia Pons, el qual dona a conèixer el paper que va jugar l’Església en la consolidació del sistema de colònia industrial a Catalunya, tant des del punt de vista dels treballadors i treballadores com dels amos de les colònies.

Imatges de l’etapa

Transport, comerços, àpats i allotjament

L’itinerari de l’Etapa 3. Sallent – Balsareny – Navàs – Puig-reig transcorre per aquests nuclis citats.

Per facilitar l’accés a informació actualitzada sobre ‘Transport, comerços, àpats i allotjament’ proporcionem els enllaços als nuclis que disposen de pàgina web. Si hi ha possibilitats d’allotjament en refugi, alberg o similars ho indicarem. De tota manera, per tal de comprovar que la informació és actualitzada recomanem fer cerques directament a internet.

Nuclis habitats:
Sallent
Balsareny
Navàs
Puig-reig

Allotjament:
– Puig-reig, Masia Cal Riera (a mig camí del tram entre Cal Riera i Cal Vidal)

– Puig-reig, Alberg Cal Pons, Fundesplai (Puig-reig)

– Puig-reig, Hostal Sant Martí

Mapa d'allotjaments

Mapa d’allotjaments tipus alberg, refugi o similars de la ruta. Amplia el mapa clicant aquest símbol  del la franga superior del mapa, per visualitzar quilometratge i durada aproximada de cada tram i fer-te les etapes del teu pelegrinatge.

[1] Altitud mínima | Altitud màxima: És l’alçada mínima i l’alçada màxima que hi ha a l’etapa.

[2] Ascens acumulat és la suma tot de desnivell positiu, de pujada, que fem al llarg de tot el recorregut, mentre que el Desnivell positiu és la diferència entre l’alçada del punt inicial i el punt final. L’arxiu que pots descarregar de la plataforma Wikiloc informa del desnivell positiu.

[3] Descens acumulat és la suma total de desnivell negatiu, de baixada, que fem al llarg de tot el recorregut, mentre que el Desnivell negatiu és la diferència entre l’alçada del punt inicial i el punt final. L’arxiu que pots descarregar de la plataforma Wikiloc informa del desnivell negatiu.

[4] Llocs d’interès. Són llocs per on passa la ruta o propers.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *