R1b. E04. Puig-reig – Santa Maria de Merlès | 14,7 km, 4h – variant Lluçanès

El terme de Puio Regis, dins el comtat de Berga, apareix esmentat el 974 i el castell, el 988. Les primeres referències escrites sobre el lloc de Puig-reig són del segle X, i més concretament la primera, és l’acta de consagració de l’església del castell de Puig-reig, dedicada a Sant Martí, de l’any 907.

Mas Periques. El 1187 el vescomte de Berguedà, en el seu testament, deixà a l’orde dels Templers el Castell de Puig-reig. Durant la primera meitat del segle XIII l’orde consolidà el seu domini a l’entorn de Puig-reig mitjançant més donacions, compres, servituds, etc.  Així Puig-reig va esdevenir la Comanda (institució encarregada de rebre les rendes i tributs i distribuir-los) que administrarà tot el patrimoni de l’orde al Berguedà i a la Cerdanya. Fou una comanda rural important i va caldre construir un nou edifici fortificat adient a la gran explotació agropecuària dels monjos-cavallers: fou l’edifici conegut avui amb el nom de mas Periques. Fou aleshores quan s’abandonà l’antic castell feudal de Puig-reig que no s’adequava a les necessitats dels frares templers. Des de l’any 1212 és documentat el Mas de Sant Julià (avui conegut com a Mas Periques) sobre el qual a finals del segle XIII, l’orde militar dels Templers, senyors del castell i terme de Puig-reig, iniciaren la construcció de la seva granja-convent. A la banda nord hi ha la capella de la Mare de Déu del Carme, d’origen romànic, antigament dedicada a Sant Julià.

La dissolució de l’orde el 1312 (segle XIV), va impedir que la construcció es pogués acabar totalment i funcionés com a centre agrícola i ramader de la Comanda de Puig-reig. Amb la dissolució, una part important del patrimoni de l’ordre militar dels Templers passà a mans de l’orde militar dels Hospitalers. Sota el domini dels Hospitalers fou residència temporal dels membres de l’orde i al segle XVII encara funcionava com a masia. L’any 1721 el mas Periques encara era citat com “Mas Sant Julià, vuy lo mas Periques“.

Pont de Periques, de pedra amb quatre arcs. És una construcció patrocinada pels Templers. Fou bastit a finals del segle XIII i o començaments del segle XIV sobre el Llobregat i comunicava la riba esquerra amb el sector de Merlès i les Serres de Biure, i més concretament el Castell de Puig-Reig i la granja-convent que els Templers varen bastir sobre un petit penyal que domina el riu i el castell. L’arcada més gran fou restaurada aplanant-la en el seu centre fer suavitzar els pendents traient-li amb aquest retoc gran part de la seva esveltesa.

Els orígens de l’església es remunten al segle X com ho certifica la necròpolis amb el conjunt de 17 tombes antropomorfes excavades a la roca i properes a l’església, al costat de tramuntana i que demostrarien que el lloc fou nucli d’un antic poblament i l’existència d’un edifici anterior construït en època preromànica. L’església era aleshores coneguda amb el nom de Sant Andreu de Gamisans, topònim que es va conservar fins al segle XVIII. L’edifici actual pertany a una construcció del segle XII, dins l’onada de construccions religioses separades completament del primer romànic. Es conserven restes de pintures murals romàniques a l’absis i a l’arc triomfal atribuïdes al mestre de Lluçà, artista del romànic català del segon quart del segle XIII, pintor de frescos i pintures sobre fusta que decoraven les esglésies amb temes religiosos.

Cal Pallot és una masia d’origen medieval, documentada al segle X amb el nom de villa Gamisane, i coneguda fins a l’edat moderna com a Gamisans, situada molt a prop de l’església romànica de Sant Andreu de Cal Pallot. Hom creu que es tracta d’un primer assentament entorn de l’església, i que es correspon amb l’actual masia de Cal Pallot. L’església es coneixia amb el nom de Sant Andreu de Gamisans, nom que es va conservar fins al segle XVIII.

El castell de Merlès és documentat l’any 893 en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Merlès, quan el bisbe Ingobert, després de descriure el terme, diu: “Cedeixo la parròquia (de Merlès) a la casa de Santa Maria, com les aigües vessen a la vall amb el castell de Merlès tal com en temps antic fou construït amb totes les viles i vilars que hi ha dins el seu terme“. Aquesta notícia permet afirmar que el castell de Merlès és anterior a la repoblació del comte Guifré, si bé no es pot precisar si la seva construcció es deu a la repoblació que a partir del 798 inicià el comte Borrell de Cerdanya per encàrrec de Lluís el Piadós, rei dels francs, o bé es tracta d’un castell del baix imperi romà o d’època hispano-visigòtica. Cal tenir en compte que per aquest lloc hi passava la via romana que anava de la Segarra a Cardona i seguia cap a vall del Llobregat, on es trobava amb la que baixava de Berga en direcció cap a Osona, la qual documenta la mateixa acta de consagració. El terme del castell comprenia les dues vessants de la vall de l’actual riera de Merlès. A mitjan del segle X, abans del 955, el terme es dividí en dos, essent la frontera la riera de Merlès.

És a dalt d’un turó a la riba esquerra de la riera de Merlès, sobre la parròquia de Santa Maria de Merlès, on només en queden les restes d’un mur.

L’església parroquial de Santa Maria de Merlès fou consagrada l’any 893 i dins el seu terme incloïa parròquies, com les veïnes de Pinós. Els límits entre els bisbats de Vic i d’Urgell els marcava la riera de Merlès i això va fer que al segle XI, el bisbe de Vic construís la nova església de Sant Martí de Merlès a l’altra banda de la riera. Al segle XVII fou bastida la nova església actual de Santa Maria a pocs metres més avall de la primera església.

La primera notícia documental de l’esglèsiade Sant Martí de Merlès correspon al segle x, concretament l’any 988, pertanyent a la jurisdicció de l’antic castell de Merlès i prop de l’església de Santa Maria de Merlès, a l’altra banda de la riera de Merlès o d’Adest. Sant Martí era la parròquia dels masos situats a l’esquerra de la riera, dins el bisbat de Vic, ja que el terme entre el bisbat d’Urgell i el de Vic era la riera de Merlès.

El pont medieval de Santa Martí és un pont d’estil gòtic, construït durant els segles XIV o XV, d’esquena d’ase i amb baranes que servia per comunicar d’una forma recta i directe les dues parròquies: Santa Maria i Sant Martí de Merlès, salvant el pas de la riera de Merlès. Una de les llegendes de la Pedra Dreta de Lluçà es relaciona amb el Pont de Merlès ja que, segons aquesta, el pont fou construït pel dimoni portant les pedres de vora el castell de Lluçà.