R1b. E06.1. Puigcercós – Campdevànol | 22,5 km, 7h, – variant Lluçanès

L’antiga església romànica, avui desapareguda, es trobava a la part alta del terme, a uns 960 m d’altitud, on radicava l’antiga vila rural d’“Animancias”, documentada des del 890 com a possessió del monestir de Ripoll, on encara hi ha els masos de Sant Martí de Dalt i Sant Martí de Baix. A principis del segle XVII, el 1619, s’alçà la nova església de Sant Martí a la part baixa, prop de l’antic camí ral de Barcelona a l’esquerra del Freser i de la carretera de Puigcerdà, entre els antics masos del Molí Nou i Perarnau. Aquesta església té un petit cementiri annexionat que només és utilitzat pels propietaris de les masies de Molinou i Pernau.

L’any 892 en un precepte de Lotari, rei dels francs, novament la “villa Animancias”, la qual cosa significa que a més del terme parroquial hi havia ja, més o menys establerta, una comunitat de poblament que responia al concepte de vil·la. Novament el lloc d’Armàncies apareix esmentat l’any 957, en un document de cessió del comte Borrell cedí al monestir de Santa Maria de Ripoll. A l’octubre de 1367, el rei Pere III, es venia la jurisdicció que tenia sobre la parròquia a l’abat del monestir de Ripoll. La foscor documental és gairebé absoluta en aquest moment fins a l’any 1619, en què la davallada del culte a la parròquia de Sant Martí d’Armàncies obligà la construcció d’una nova església a la part baixa del terme, i féu abandonar la primitiva església.

En un puig proper a Sant Martí dlArmàncies, a llevant, hi ha la capella de Sant Grau, edifici d’una nau i absis de tradició romànica, documentada des del 1366 i que havia estat filial d’Armàncies.

Campo de Vanalo, nom antic de Campdevànol, existent ja des de l’any 890, quan apareix esmentat en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de Ripoll. La denominació de Campdevànol continua apareixent en la documentació, sota diferents topònims: l’any 919 “Villa Davandali”, el 979 “Villa Campo de Vanali”, el 1018 “Campi Avandali”, el 1075 “Campi de Avanal”, el 1117 “Campo Vandali”, etc. Tots ells resultat, sembla, de la derivació de l’antropònim d’un primer terratinent del lloc, anomenat Avàndal o Avànal.

Sant Cristòfol de Campdevànol és un església neoclàssica tardana aixecada entre el 1885 i el 1890, data aquesta de la seva inauguració. El 1944, a causa d’un terratrèmol i al desgast provocat pels bombardejos de la guerra civil, el campanar va ensorrar-se, però tot el poble va voler participar en la reconstrucció d’aquest, finalitzada el 1945.

Campo de Vanalo, nom antic de Campdevànol, existent ja des de l’any 890, quan apareix esmentat en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de Ripoll. L’església de Sant Llorenç apareix en el registre de parròquies del Bisbat de Vic des de l’any 1075, fet que indica la seva existència amb anterioritat a aquesta data. En els segles XI i XII surt esmentada com a “St.Laurencio de Campo Avandali o Vanalo”.

Pertangué, des d’antic, al monestir de Santa Maria de Ripoll, possessió confirmada l’any 1260 en un breu del papa Alexandre IV. La jurisdicció del seu terme fou motiu de plet entre el bisbat de Vic i el monestir de Ripoll, que l’any 1312 fou sentenciat a favor del monestir.

De la primitiva església romànica només en resta el campanar i part dels murs, ja que l’edifici patí una greu destrucció al segle XVII. L’edifici original fou profundament reformat entre els anys 1671 i 1674. L’any 1868 li fou afegida com a sufragània l’antiga parròquia de Sant Quintí de Puig-rodon. L’any 1936 fou devastada i incendiada, i des d’aleshores resta abandonada i sense culte. L’any 1990 el Bisbat de Vic donà l’església a la família Capdevila, que la rehabilità.

La vila rural d’Estívola, on es troba l’església actual, fou donat al monestir de Ripoll, abans de l’any 890, pel comte Guifré I el Pelós. És possible que en aquest moment ja existissin l’església i la parròquia, documentades des de l’any 938, i que l’any 1040 consta com dedicada a sant Pere. En uns escrits del bisbat de Vic, entre els anys 1026 i 1154, apareixia un “Sancto Felice” (“Sancto Felicio” i “Sancto Felicis”), que hom pot identificar amb Sant Feliu d’Estiula. Aquesta doble advocació no es contradiu, ja que sant Pere i sant Feliu són dos màrtirs que sovint van junts per raó de la festivitat i, per tant, l’església podia molt bé tenir des de bon principi els dos titulars; així, veiem que l’any 1319, era denominada de Sant Pere i Sant Feliu, i a partir del segle XVIII, només a Sant Feliu.

El primitiu edifici fou refet l’any 1640 i totalment transformat el 1731, quan hom engrandí i sobrealçà la nau, i fou construït un campanar i dues capelles laterals

L’esment més antic del lloc és el de l’any 975 en una cessió de la vila rural de “Doneia” o “Donia” al monestir de Ripoll. Entre els anys 980 i 1087, la parròquia fou adscrita a la jurisdicció civil i eclesiàstica del monestir de Ripoll.

El nom de la parròquia apareix en uns escrits del bisbat de Vic, entre els anys 1026 i 1154, com a “Sancta Eulalia de Viladonga”, “Sancta Eulalia de Viladonega” i “Sancta Eulalie de Vila doneia”. Al segle XVII Viladonja, juntament amb Sant Esteve de la Riba, fou lloc reial. L’edifici actual es va reconstruir al segle XVIII, damunt d’una església romànica primitiva, de la qual es conserva la disposició de la nau, ampliada amb una sagristia i capelles laterals. L’edifici actual es va reconstruir al segle XVIII, damunt d’una església romànica primitiva, de la qual es conserva la disposició de la nau, ampliada amb una sagristia i capelles laterals.