R1b. E07.1. Campdevànol – Planoles | 27,7 km, 7h 30′ – variant Lluçanès

L’existència del lloc de Planès és documentada des de l’any 919, en una cessió de terres de “Planeces” i la seva església de Sant Marcel, anomenada també de Planès de Rigard, foren donats al monestir de Sant Joan de les Abadesses pel rei Lotari I de França. Aquesta donació es veu confirmada en un altre document de donació de l’any 924.

La primitiva, adscrita al monestri de Sant Joan de les Abadesses, four reempleçat per una nova edificació,c onstruïda a finals del segle XI o principis del segle següent. Si bé no se sap quan fou consstruïda i consagrada, el fet que la documentació confirma fou en el període de l’abat Oliba, abat de Ripoll i Cuixà i bisbe de Vic, permet situar la seva construcció i consagració entre els anys 1018 i 1046 del govern d’Oliba.

El 938 s’esmenta el lloc de Planoles en una cessió a favor del monestir de Sant Joan de les Abadesses: “in valle Petrariense in villa Planezolas”. El 1011 en l’inventari que feu l’abat Oliba de les possessions del monestir de Ripoll i, pòsteriorment, en futures cessions, generalment de terres, els anys 1079 i 1092, apareix citat com “Planarzes”. Totes aquests documentes confirmen, encara que no l’esmentin directament, l’existència d’una parròquia, administrativament organitzada en el lloc de Planoles.

L’església és esmentada per primer cop l’any 1141. L’església parroquial de Sant Vicenç de Planoles fou ampliada el segle XVIII amb una segona nau que ocupa l’atri original. Modernament s’ha procedit a la seva restauració. No es disposa de més informació històrica sobre l’església.

Els anys 918 i 1035 apareix documentat el lloc de Campelles però en aquests moments encara no hi havia el castell. El castell o torre de Campelles fou una torre fortificada medieval que es va construir, segurament, a principis del segle XIV, en el marc dels conflictes que van enfrontar a les dues monarquies catalanes sorgides de la mort de Jaume I (1208-1276), que va dividir els seus regnes entre els seus dos fills: la corona catalano-aragonesa i el regne de Mallorca. La Vall de Ribes va quedar en mans del regne de Mallorca i el lloc on fou construit el castell va adquirí un cert valor estratègic. No hi ha notícia de cap feudatari ni consta com a lloc real, cosa que fa pensar que es tractava més aviat d’una guàrdia que no pas d’un castell termenat.

Al segle XVII, com a conseqüència dels conflictes entre la monarquia hispànica i el Regne de França, la fortalesa va ser reutilitzada durant un breu període i finalment enderrocada, igual que moltes altres fortificacions dels Pirineus. De fet, al segle XVIII ja apareix descrita com a abandonada i enfonsada. A la primera meitat del segle XIX va ser reocupada i fortificada puntualment per les forces carlines, en el marc de la Primera Guerra Carlina (1833-1840), que va enfrontar a absolutistes i liberals Posteriorment, va tornar a ser abandonada.

El lloc de Campelles apareix documentat a partir de l’any 918 en una venda al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Novament, surt el lloc sur citat en uns documents de compra d’un mas, l’any 922, com “Campellicis”, i en una venda el 981, com “Campelias”. Durant els segles XI i XII, el topònim adoptà les formes de “Campillas” o “Campeyles”.

Es té notícia de l’antiga església de Campelles, l’any 1035, quan fou cedida pel comte Guifré de Cerdanya al seu fill Guillem, juntament amb l’església de Santa Maria, de Ribes de Freser. D’aquesta església romànica dels segles XI-XII, es conserva una part del pany de paret de migdia que fou aprofitat com a base dels murs per a modificacions posteriors. La primera modificació important de l’estructura inicial va ser l’any 1368 aproximadament, amb la inauguració de 2 nous altars (St. Miquel i Sta. Maria), amb un total de 3 altars (amb el de Sant Martí). Va ser eixamplada i modificada els segles XVI-XVII, convertint-se en una església fortificada amb un campanar molt probablement utilitzat com a torre de guaita i defensa i dues espitlleres, a la part alta façana principal i a l’altar lateral sota del campanar, que podrien ser del segle XV, en època del conflicte Remença, però probablement són més tardanes, del segle XVII, com a defensa contra desertors o bandolers, o del segle XIX en el decurs de les Guerres Carlines. En el decurs de la Guerra Gran (1793-95) les tropes republicanes franceses prenen la població i incendien l’església. A finals del segle XVIII fou reformada i ampliada, i en fou canviada l’orientació. El nou temple s’inaugura l’any 1799.

El 24 d’agost de 1529, coincidint amb el dia de la festa de Sant Bartomeu, els habitants de Baell van aconseguir independitzar-se de la jurisdicció feudal del monestir de Ripoll, creant la seva pròpia parròquia. Aquest fet marcà un moment clau en la història del nucli, ja que significava l’autogestió religiosa i administrativa. L’edifici actual no és romànic, sinó que fou construït l’any 1772. És una capella rural de petites dimensions, d’uns 40 m², d’una sola nau, i segueix l’estil de les anomenades capelles trentines. Petits temples d’una sola nau, sovint amb un campanar d’espadanya, construïts en àmbits rurals o semi-aïllats, per satisfer la devoció local i apropar la pràctica religiosa a comunitats disperses, típiques de l’arquitectura rural catalana entre els segles XVII i XIX.

La parròquia de Sant Pere d’Auira (o d’Huire, segons la grafia emprada els darrers segles), situada dins el terme de jurisdicció del monestir de Santa Maria de Ripoll, és coneguda des de l’any 1150. En les primeres llistes de parròquies de la diòcesi de Vic, dels segles XI i XII, apareix esmentada “Sto. Petro de Auire” o “Auira”. La història de l’església de Sant Pere d’Auira va estretament lligada al mas Rotllan, documentat des del 1180. El nom d’Auira derivà de l’antic d’Avira o d’Auvira, nom d’una gran propietat veïna que entre els anys 1146 i 1178 pertanyia a Guillem d’Avira i al seu fill Pere d’Avira, propietaris també del mas Rotllan.

El migrat poblament de la parròquia degué ésser la causa que l’any 1415 se suprimís com a parròquia i es fusionés amb Sant Quintí de Puig-rodon, mentre que una part de la parròquia, a l’esquerra del Freser, fou unida a Sant Martí d’Armàncies. El seu despoblament continuà: l’any 1635 tan sols tenia tres cases i el 1686 també, una de les quals era el mas Rotllan.

Entre els anys 1637 i 1656, i per part del rector de Sant Quintí de Puig-rodon, Antoni Rotllan, arran d’unes importants reformes foren descobertes a l’altar les reliquies i els pergamins de les dues consagracions de l’església: Sub anno domini millesimo docentessimo trigesimo quinto octavo die idus setembris, benedictum est dicti altari et ecclesia conscrala a Bernardo Dei gratia Episcopus vicensis in onore Beato Petro apostolo. L’any del Senyor 1035, el vuitè de setembre, el dit altar i l’església van ser consagrats per Bernat, per la gràcia de Déu, bisbe de Vicenza, en honor del benaurat apòstol Pere.

L’estat de l’edifici és bo, gràcies, sobretot, a una sèrie de restauracions acabades l’any 1965, les quals consistiren a refer el campanar i la coberta, aquesta amb lloses de pedra.

La primitiva església parroquial de Sant Cristòfol, també anomenada “la Vella”, es troba a força distància de la població actual, sota el turó de Puigcorber, al costat nord-oriental de la població de Campdevànol. Més a prop de la població hi ha una nova església parroquial, del segle XVII, del mateix nom: Església vella de Sant Cristòfol de Campdevànol, amb la qual cal no confondre’s. Tampoc amb l’actual al mig del poble: Església de Sant Cristòfol de Campdevànol, construïda entre el 1885 i el 1890.

‘”La Vella” és esmentada en un document datat l’I de desembre de l’any 987 en un plet sobre el “sacrosancto altario […] de locum veneraciones Sancti Christophori cuius baselica est in termino villa Ripollensis in Campo de Avandalo” (l’altar sagrat […] del lloc de veneració de Sant Cristòfol, la basílica del qual es troba al final de la vila de Ripoll, al Camp d’Avándalo). Posteriorment, és citada en les parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII com “Sto. Xristoforo de Camp d’avana”.

Les dades documentals conegudes sobre l’església de Sant Cristòfol, “La Vella”, són pràcticament inexistents i només en sabem que l’any 1885 s’extingí el culte i fou edificat un nou edifici: l’Església vella de Sant Cristòfol de Campdevànol, i que el 1936 fou dinamitada quan servia com a dipòsit de municions.

A la fi del segle XVII es va construir una nova església parroquial entre “La Vella” i la població moderna al lloc on hi ha el cementiri actual, que fou consagrada al 1701. L’edifici, avui recuperat en part, consta d’una nau i capelles laterals, un petit campanar i la rectoria adossada. Tingué culte fins el 1885. D’estil gòtic, l’antiga església parroquial del segle XVIII forma part, amb un mas i el cementiri, d’un conjunt d’una gran qualitat formal i expressiva per la seva localització, visible des de les valls del Freser i del Merdàs. Aixecada el 1701, va ser l’església parroquial i rectoria del poble fins al 1885 quan va ser substituïda pel temple actual dedicat al mateix sant, però ubicada al nucli del poble. Des d’aleshores, aïllada i en desús, va anar caient en l’oblit malgrat alguns intents de recuperació. L’any 1956 es va promoure una iniciativa, sense èxit, perquè la gent s’animés a participar en la rehabilitació d’aquesta església.

Amb tot, des de 2018 S’han fet tres fases d’obres per consolidar l’entorn i restaurar el campanar per fer-lo visitable. Així, el diumenge 27 de novembre de 2022, es feu l’acte d’obertura amb una benedicció del temple i una actuació musical. Des d’ara ja és visitable i es pot tornar a gaudir. «És molt especial perquè és un patrimoni nostre i una joia que els nostres avantpassats van aixecar, molt estimada per molta gent del poble que reclamava la seva rehabilitació».