R0. Tram 01. Montserrat – Castellgalí | 14,9 km, 4 h 20′

Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat  i ha esdevingut un punt de pelegrinatge per a creients. Malgrat que tradicionalment s’ha situat l’origen d’aquest monestir en uns petits centres de tradició visigòtica situats a la mateixa muntanya de Montserrat, no hi ha cap evidència que ho pugui confirmar. El 888, després de la recuperació d’aquest indret de mans islàmiques, hi ha la primera constància documentada de Montserrat en una donació dels comtes de Barcelona, en època de Guifré el Pelós, al monestir de Ripoll. Aquella donació incloïa les esglésies de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí, amb els seus termes. És molt probable que les quatre capelles fossin habitades per ermitans. Actualment només se’n conserva la de Sant Iscle al jardí del monestir.

L’origen del monestir de Montserrat és incert, però se sap que, cap al 1011, un monjo procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, amb la qual cosa el cenobi quedava sota les ordres de l’abat Oliba, del monestir de Ripoll i bisbe de Vic. Santa Cecília no va acceptar aquesta nova situació i Oliba va decidir fundar el monestir de Santa Maria al lloc on hi havia una antiga ermita amb el mateix nom. El 1025 l’Oliba funda el monestir de Montserrat. A partir del 1082, Santa Maria va passar a tenir abat propi i va deixar de dependre del de Ripoll.

El 1223 trobem el primers testimonis de la presència d’una Escolania de nens, la qual cosa fa que l’Escolania pugui considerar-se l’escola de música en actiu més antiga d’Europa. Actualment, l’Escolania de Montserrat està ubicada dins de l’espai que conforma l’Abadia de Montserrat, a la muntanya de Montserrat.

El 1409 una butlla papal de Benet XIII va crear l’abadia de Montserrat. Amb tot, Ripoll continuava mantenint certs privilegis sobre Montserrat però el 1431 una butlla del papa Eugeni IV alliberava definitivament Montserrat de tota servitud vers el monestir de Ripoll i el monestir es converteix en abadia independent.

El 1522, Ignasi de Loiola pelegrina a Montserrat i fins al febrer del 1523 restà a Manresa, on practicà i començà d’escriure els Exercicios espirituales, síntesi personal de les seves experiències i dels corrents espirituals dels ambients en què havia estat.

Diu la llegenda que l’any 880, un dissabte quan ja vesprejava a la muntanya de Montserrat, uns pastorets van veure baixar del cel una gran llum, acompanyada d’una bella melodia. El dissabte següent hi anaren amb els seus pares i la visió es repetí. Els quatre dissabtes següents els acompanyà el rector d’Olesa i tots constataren l’esmentada visió. Un cop assabentat del que havia succeït, el bisbe, que es trobava a Manresa, va organitzar una visita. I varen veure una cova, on trobaren la imatge de Santa Maria. El bisbe els proposà traslladar-la processionalment a Manresa, però tan bon punt la tragueren fora la imatge es va fer tan pesada que no varen poder-la moure. El bisbe va interpretar això com la voluntat de la Mare de Déu de romandre en aquell lloc on se l’havia trobada, i manà construir l’ermita de Santa Maria, origen de l’actual monestir.

La imatge que es venera en l’actualitat al cambril de l’església de Montserrat és una talla romànica del segle XII realitzada en fusta d’àlber i de faig. És anomenada la “Moreneta” pel seu color fosc, resultat de la transformació del vernís de la seva cara i de les mans a causa del pas del temps.

El 1221 les Cantigues d’Alfons X el Savi esmenten els miracles de la Verge al santuari de Montserrat. Les cantigues, Cantares de loor de Sancta Maria, fets a la cort del rei Alfons X el Savi (1221-1284), el centre intel·lectual i artístic més ric i important de l’Europa del segle XIII, constitueixen un dels monuments més significatius de la lírica musical monòdica de l’Edat Mitjana. Des del punt de vista literari, en els Cantares trobem plasmats els successos miraculosos més rellevants del moment ocorreguts en diferents regnes hispànics i europeus, on la Verge Maria ens és presentada en una doble vessant, com a defensora dels enemics i de la salut dels malalts i com a consoladora i auxiliadora dels afligits i pecadors que li presten sincera advocació.

S’inicia així, la divulgació dels miracles de la Verge i la vinguda de nombrosos pelegrins a Montserrat. Les peregrinacions als santuaris, entre ells el santuari de Montserrat, estaven fortament arrelades entre la població medieval. La precarietat que patien els homes i dones en aquells segles feia que els santuaris, de vegades molt distants del lloc de residència del pelegrí, es convertiren en pol d’atracció que satisfeia les necessitats espirituals d’aquella gent. La religió durant tot aquest període és una espècie de talismà protector que és utilitzat per a qüestionar la precarietat de l’existència. El pagès medieval, depenent per a la supervivència del delicat cicle productiu i impotent davant els capricis i adversitats de la natura, necessita sentir a prop la protecció de les forces divines en qualsevol amenaça, perill, calamitat o desastre natural.

L’11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona oficial de Catalunya. Se li concedí també el privilegi de tenir missa i oficis propis. La seva festivitat se celebra el 27 d’abril.

Església d’una antiga abadia benedictina, la primera que hi va haver a la muntanya de Montserrat, tot i que el seu renom va ser superat després per l’abadia de la patrona de Catalunya. La primera notícia coneguda de la casa de Santa Cecília és del 900. El 945 un document testifica la fundació del monestir de Santa Cecília a Montserrat per l’abat Cesari, que entre el 966 i el 981 pretengué ser l’arquebisbe de la Tarraconense.El 951, Cesari va obtenir un precepte del rei Lluís IV de França, que li confirmava la dotació inicial assignada pels comtes Sunyer I i la seva esposa Riquilda, els seus protectors.

El 956 fou sotmesa canònicament al bisbat de Vic. El 957 el bisbe de Vic Guadamir consagrava l’església del monestir en honor de Santa Cecília, que depenia canònicament del bisbe de Vic. Hom creu que del temple preromànic consagrat el 957 avui no en resta res i que l’actual és una construcció del segle XI. El 1023 va estar a punt de ser sotmès pel monestir de Ripoll, que fundà tot seguit el veí priorat de Santa Maria de Montserrat, el 1925. Fou cedida al monestir de Sant Cugat el 1058 malgrat l’oposició dels seus monjos, per separar-se’n 50 anys més tard. El 1103 recupera la independència, però Sant Cugat iniciarà un plet que durarà anys. El 1143, la parròquia de Marganell fou donada al monestir pel bisbe de Vic.

Al segle XIV entrà en decadència, i aviat es convertí en un lloc d’hostalatge per als pelegrins de Santa Maria de Montserrat, entrant en la seva òrbita el 1410, i annexat el 1539.

Els orígens de Castellbell són del 924 amb el nom Castelobello. Es troba documentat el 979 com a Castro Belliti i el 981 com a Castel Belido. El nom del propietari del castell, que era un personatge anomenat Bellit o Bellido és el que dona nom al terme. Va figurar en el dot matrimonial de la comtessa Ermessenda, esposa de Ramon Borrell. Va ser propietat dels Montcada durant el segle XIII, i a finals del segle XIV passaria a les mans de Jaume Desfar, senyor de Castellbell, Vacarisses i Rellinars.

L’església de Sant Jaume de Castellbell o de Marganell es trobava dins l’antic terme del castell de Castellbell, al lloc anomenat Marganell. L’església apareix citada el 1102 en un document on els propietaris, Bertran Sunyer, la seva esposa Adelendis i els seus fills, donen l’església de Sant Jaume de Marganell al monestir de Santa Cecília de Montserrat. Al 1855 l’església passà a dependre de la de Sant Cristòfol de la població de Castellbell i el Vilar.

La història dels inicis del poble coincideix amb la del seu castell. En un document de 867 apareix citat el Castelo de Galindo (“castell de Galí”). Se sap poc de la història d’aquest castell, avui en ruïnes. Els primers senyors del castell i del terme van ser els Galí. El 1178 el castell i el terme de Castellgalí va ser venut, al rei Alfons I per Sibil·la de Manresa, descendent de la nissaga dels Galí, qui l’havia heretat de la seva mare.

La Casa Amigant era un antic hostal d’origen gòtic i posterior residència de la família Amigant. És encara avui un dels edificis més nobles de la vila. En la seva època, era parada obligada per tots aquells peregrins que passaven pel camí Ral en direcció a Montserrat. Actualment, al seu interior hi trobem el Museu de Castellgalí, un espai de caràcter etnològic, que explica la història del poble i que ajuda a tots els habitants del municipi a entendre millor el passat del poble i de la zona, en general.