R1a.E06. Puigcercós – Ripoll | 22,4 km, 6h 45′ – variant Berguedà

És esmentada l’any 912 com a propietat del monestir de Ripoll i construïda als segles XI i XII; posteriorment fou adscrita al castell de la Guàrdia. Una dotzena de parròquies arreu del municipi configuraven, abans de l’any mil i de forma dispersa, el que és a dia d’avui el municipi de Les Llosses. Cada parròquia, per tant, fou un petit poble amb vida autònoma. Les primeres notícies del castell es remunten a l’any 1017, quan era sota el domini del comte de Besalú, Bernat i Tallaferro. Sabem que l’any 1061 foren senyors del castell la família Guàrdia o Saguàrdia, que el posseïren fins al segle XIII, que passà als Pinós, fins que l’any 1363 se’l vengueren a l’abat de Ripoll, Ramon de Savarrés. A partir d’aquest moment formà el centre de la baronia ripollesa de la Guàrdia, que a part les sis parròquies esmentades, comprenia també les d’Alpens i de Sant Pere de Serrallonga, que en total n’eren vuit, de les quinze parròquies incloses a la baronia de Ripoll.

L’església parroquial de Sant Esteve de Vallespirans apareix citada en un llistat d’esglésies del bisbat de Vic fet entre els anys 1026 i 1050 amb la denominació de “Valle espirans”. Posteriorment l’any 1154 surt esmentada en altres documents amb les variants etimològiques de “Valle espiranis” i “Valle spirans”. Estava situada dins el terme del castell de la Guàrdia de Ripoll. En 1123 apareix documentada com una possessió de Santa Maria de Ripoll, i el segle XVIII amb la construcció d’una porta i un campanar de torre i amb la reforma de l’absis, que fou reemplaçat per un presbiteri rectangular.

La Capella del Remei de Ripoll, coneguda també com a Capella del Prat, està situada al veïnat dels Brucs, dins del terme municipal de Ripoll. Esmentada al segle XVII, fou ampliada al XVIII i al XIX, destruïda el 1936 amb la Guerra civil i reedificada el 1947. Fins el 1970 pertanyia a l’antic terme de la Parròquia de Ripoll. Era coneguda pel Remei de Dalt, en oposició al Remei de Baix, santuari bastit al final de la carretera de les Llosses, actualment arruïnat.
Va ser construïda, pels propietaris del mas de Puiggrau, durant el segle XVII. Durant la Guerra Civil Espanyola va ser totalment destruïda, es va reedificar el 1947 i és coneguda, popularment a Ripoll, com el Remei de Dalt.

El monestir de Santa Maria de Ripoll fou fundat a finals del segle IX, cap a l’any 879 – 880, pel comte Guifré el Pelós i la seva esposa Guinidilda d’Empúries amb l’objectiu de repoblar la vall de Ripoll -segurament sobre un de l’època visigòtica (589) destruït pels àrabs- i el va posar sota la direcció de Daguí, el primer abat. La plana de Vic era una extensa «terra de ningú» situada entre els dominis carolingis i els musulmans, que posteriorment es convertiria en el comtat d’Osona. El comte Guifré pertanyia a un llinatge hispanogot dels entorns de Prada, al comtat de Conflent. El seu govern va coincidir amb un període de crisi que va portar a la fragmentació de l’Imperi Carolingi en comtats. Guifré, comte d’Urgell, de la Cerdanya i de Conflent (870-897),de Barcelona i Girona (878-897) i d’Osona (886-897), va ser l’últim comte de Barcelona designat per la monarquia franca i el primer que va llegar els seus estats als seus fills. El comte Guifré va morir en la lluita contra l’islam l’11 d’agost de 897, durant la ràtzia islàmica del 897. Les seves despulles romanen al monestir de Santa Maria de Ripoll.

El monestir va prosperar ràpidament sota la protecció dels comtes i al segle X, especialment sota la direcció de l’abat Oliba, designat el 1008, va esdevenir un centre religiós i cultural de referència a l’Europa medieval, amb un scriptorium molt important de la Catalunya medieval amb una gran producció literària, a l’altura d’altres abadies europees d’aquest període com Saint-Denis, Fleury o Montecassino, on els mateixos monjos s’ocupaven de copiar i elaborar aquests documents, incloent-hi bíblies ricament il·lustrades. La seva biblioteca custodiava valuosos documents de diversos orígens i temàtiques tant religioses com d’àmbits tècnics, legals i històrics. Els mateixos monjos s’ocupaven de copiar i elaborar aquests documents a l’scriptòrium del monestir, incloent-hi bíblies ricament il·lustrades.

Fundat pel ripollès Tomàs Raguer i Fossas (1861-1946), obrí les seves portes el 1929 amb el nom d’Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere. Fou un museu parroquial amb seu a l’església de Sant Pere, antiga parròquia de la vila. La seva creació es va deure a la tasca de recerca i recol·lecció d’objectes i de patrimoni immaterial, iniciada ja a la segona meitat del segle XIX per l’anomenat “grup de folkloristes de Ripoll”, que reuní un ingent fons d’objectes i inicià l’estudi de les formes de vida i el folklore local, el resultat del qual fou la publicació de nombrosos articles i treballs dedicats a l’etnologia i la història. Exhibeix una gran col·lecció d’objectes lligats a la vida privada, als oficis i a la indústria, que han marcat la història i la societat del Ripollès des de l’edat mitjana fins al segle XX.